EUA, país de contrastos

L'Amèrica del Nord és un país de contrastos: les seves característiques geogràfiques, ètniques i culturals, les lleis o l'economia fan difícil de descriure'l com si fos una unitat. D'entrada, quan parlem dels americans sembla que ens referim a un sol país, obviant que els 50 estats de què es compon són precisament això, uns estats units que de vegades difereixen entre ells molt més que alguns països europeus. Segurament aquesta és una de les qüestions més sorprenents. En efecte, hi ha enormes diferències entre la tributació fiscal o l'economia, així com entre les lleis penals, civils -matrimoni homosexual inclòs-, sanitàries o educatives dels diversos estats. Els republicans defensen a ultrança la sobirania dels estats, mentre que els demòcrates lluiten per una major competència federal.

Tanmateix, els nord-americans tenen en comú tres coses molt importants: la moneda -el dòlar-, l'idioma -l'anglès- i la més fonamental de totes, el sentiment de pertinença. Aquest sentiment està tan arrelat i és tan transcendental que és el que fa que davant de determinats atacs, com el que va patir Boston ara fa uns dies, es desperti en els ciutadans un sentiment profundament patriòtic que es manifesta amb una resposta unitària i sense fissures. Es tracta no només d'un aspecte molt important per a la cohesió d'un país, sinó que és el que li permet, en temps de crisi, adoptar algunes mesures extremes. En el cas europeu l'absència d'aquest sentiment és probablement la dificultat més gran, ja que la consciència del compliment de les lleis no és només una qüestió normativa sinó també emocional. En aquest aspecte, els europeus fallem.

Deia que Nord-amèrica és un país de contrastos. Heus aquí algunes dades: amb el 58% de la població de blancs, el 16% d'hispans, el 13% d'afroamericans i el 5% d'asiàtics, el mosaic ètnic i cultural és d'allò més variat. I el mateix passa amb les religions, amb les quals els infants aprenen a conviure des de ben petits. Ara bé, també és cert que any rere any la balança es va inclinant cap a les anomenades minories; no és estrany, doncs, que saltessin les alarmes quan es va dir que cap al 2050 els blancs ja no serien majoria. I això que les estructures de poder tenen un domini important d'aquest col·lectiu, mentre que en sentit contrari, a les presons afroamericans i hispans hi estan hiperrepresentats. Si vius actualment als EUA i ets un home jove d'entre 18 i 25 anys i de raça negra, tens una possibilitat sobre tres d'anar a la presó; si ets hispà, la proporció és d'una sobre sis, mentre que si ets blanc és d'una sobre 17, cosa que, a més d'injusta, crea grans prejudicis i estereotips associats a la criminalitat contra els quals és molt difícil de lluitar.

Però a més es tracta d'un país molt estricte amb el compliment de la llei. La seva concepció del que està bé i el que està malament és taxativa i amb pocs matisos, una qüestió que els ha portat a encapçalar les llistes mundials de població penitenciària. Amb un 5% de la població mundial, té el 25% del total de presos del planeta, quatre vegades més que la Xina malgrat la diferència en xifres de població. Té una taxa d'homicidis cinc vegades superior a la d'Espanya i tanmateix el debat sobre les armes de foc sembla inqüestionable. N'hi ha entre 200 i 250 milions en mans de la població, i els successos violents es donen amb més freqüència que en altres països. La setmana passada, quan finalment semblava que s'obria una possibilitat per a un cert control de les armes, el Senat en va rebutjar l'esmena per enèsima vegada. Es fa difícil d'entendre aquest immobilisme, i personalment considero que té molt a veure amb el seu propi passat i amb la desconfiança en l'Estat com a controlador o regulador de les conductes de les persones. Amb aquest concepte, encara que amb un sentit molt diferent, destaca l'existència d'una gran quantitat d'associacions i organitzacions filantròpiques d'iniciativa privada que incideixen d'una manera directa i eficaç en tots els àmbits de la vida de les persones: salut, educació, religió, cultura, integració, oci i medi ambient, entre d'altres. Val a dir que la solidaritat i la generositat amb què contribueixen els ciutadans són dignes d'admiració.

I finalment vull apuntar -encara que ho deixo per a un altre article- el tema de la pena de mort. Cap de les democràcies de l'anomenat Primer Món la manté, i no tant per una qüestió d'eficàcia -que en tot cas seria discutible- com per una raó moral molt més profunda. Ningú, ni tan sols l'estat, no és titular de la vida i, per tant, ningú no està legitimat per manllevar-la. El més curiós és que per als nord-americans sembla que la discussió té poc a veure amb aquesta legitimat de l'Estat de matar, sinó que les raons estarien més arrelades en la manera com interpreten el càstig i els sentiments de venjança.