Portes obertes al sistema penitenciari

El que està passant aquests últims mesos no és l’exponent de la justícia penal quotidiana

ESTHER GIMÉNEZ SALINAS
ESTHER GIMÉNEZ-SALINAS Càtedra de Justícia Social i Restaurativa Pere Tarrés

La justícia i encara més la presó no formaven part de les nostres vides, eren una cosa llunyana i la majoria de la ciutadania podia passar una vida sencera sense conèixer-la, sense saber què hi passava, atribuint la pena privativa de llibertat simplement a un càstig just que possiblement mereixia la persona a qui se li aplicava. Des del punt de vista personal tampoc se sol ensopegar amb la justícia penal; a tot estirar, algun problema de trànsit o potser algun familiar amb embolics durant l’etapa juvenil, però tampoc no són casos freqüents. En canvi, de sobte, des de fa uns mesos i molt especialment arran del judici del Procés, hem començat a conèixer una justícia que ens sorprèn dia a dia i que no només no ens agrada sinó que a més no n’acabem d’entendre les regles de joc. Per això sempre he dit que la maquinària de la justícia és diferent i que un cop posada en funcionament és imparable.

Per posar-ne tan sols un exemple, fixem-nos en la transmissió diària en directe del judici del Procés: el judici tradicional, en la teòrica cerca de la veritat, encara enfronta més les postures entre acusació i defensa. De resultes d’això, es fa tan impensable que un testimoni de l’acusació pugui arribar a dir que els ciutadans que anaven a votar l’1-O ho feien de forma amable, no violenta i pacífica, com que un testimoni de la defensa manifesti que podia entendre la dificultat d’intervenció amb què es van trobar els cossos de seguretat de l’Estat als col·legis.

Val a dir que el que està passant aquests últims mesos no és l’exponent de la justícia penal quotidiana. D’entrada, els seus principals clients solen ser homes joves amb problemes de drogodependència, escassos recursos econòmics i notables carències afectives, a la qual cosa cal afegir que actualment prop de la meitat són estrangers. N’hi ha prou d'entrar en una institució penitenciària per prendre consciència d’aquesta realitat descrita, però si a més et pots entretenir a escoltar la història de cadascuna de les persones que hi són complint condemna, la idea de justícia i igualtat d’oportunitats, les vivències d’infància i els afectes, així com els trastorns de personalitat, mostren unes vides que no solen deixar indiferent a gairebé ningú.

Ni Sánchez s’ha comportat de manera participativa i inclusiva, ni els partits que hi han votat en contra han volgut posar la reconciliació per davant de l’ofensa

La presó és un espai de segregació on el càstig es configura en anys, mesos i dies de compliment de pena en funció de la gravetat del delicte comès, a la qual cosa cal afegir la possibilitat de reinserció del delinqüent en la manera de portar-la a terme. A la major part de països del nostre entorn les lleis exigeixen que la presó rehabiliti, cosa que en principi té molt poc de màgia i molt de semàntica.

En qualsevol cas, és indubtable que a l’estat espanyol en aquests quaranta anys de democràcia les presons han canviat i molt. També ha nascut el model català, preocupat per un sistema penitenciari més humanista i integrador, en què la preocupació pel control i per la seguretat ja no és l'únic objectiu. És cert que avui les presons són més flexibles i permeables a la comunitat, i m’atreviria a apuntar que el gran canvi no s’ha donat només i principalment en les instal·lacions, sinó a través del personal que hi treballa. Aquests professionals han anat desenvolupant noves competències i habilitats d’acord amb la idea que la missió de la presó no és només que funcioni bé. Més aviat el contrari, el seu objectiu principal és que quan l’intern torni a la comunitat ho faci en les millors condicions possibles. Això implica treballar molt més enllà dels murs i fer realitat la idea d’una normalització de la vida.

Però, mentre que el sistema penitenciari ha anat evolucionant, no ha passat el mateix amb el sistema de sancions. Destaquen l’escassíssima implementació de mitjans de control telemàtic, l’absència de modernització (n’hi ha prou fent referència a la qüestió del visionat de vídeos durant el judici) i sobretot la manca de reformes necessàries en el camp d’una justícia penal d’acord amb les necessitats del segle XXI.

En aquest escenari tampoc no hi ajuden el llenguatge, ni les formes, ni el procediment. D’aquí que alguns professionals reivindiquem des de fa anys –i val a dir que amb un èxit escàs– la introducció de criteris restauratius en la justícia penal. És a dir, buscar menys l’enfrontament i aprofundir més en les causes del conflicte; implicar les parts en la recerca d’una solució que, sense renunciar a les garanties ni al principi de culpabilitat, permeti un resultat més consensuat; entendre que en molts casos no és només un problema que afecta les parts, sinó que també abasta tota una comunitat; reduir dràsticament el nombre de persones a la presó i particularment en presó preventiva a través de la implementació de controls telemàtics; potenciar el règim obert, i, sobretot, introduir la reparació del dany causat com a element central de la resposta penal.

La restauració i la reparació, de fet, representen una filosofia de vida que es pot estendre més enllà de l’àmbit judicial. Veient el to dels debats de les últimes comeses electorals, no sembla que la voluntat política vagi en aquesta línia. Com a mostra, la desestimació que Iceta presideixi el Senat: ni Sánchez s’ha parat a pensar a fer-ho de manera participativa i inclusiva, ni els partits que hi han votat en contra han volgut posar la reconciliació per davant de l’ofensa.