L’etern retorn del mateix

Mereix una profunda crítica el terreny dels delictes contra la llibertat sexual

Durant la dura època de la crisi econòmica, termes com prima de risc, PIB, macroeconomia, retallades o dèficit fiscal van passar a formar part del nostre vocabulari, fins al punt que recordo un dia davant d’una parada del mercat en què em vaig trobar discutint sobre la prima de risc entre cebes, espinacs i tomàquets.

L’any passat, i molt particularment a partir del mes de setembre, els termes judicials, en concret de la justícia penal, també van passar a formar part de les nostres preocupacions quotidianes. En més d’una ocasió vaig exercir el paper de profe entre els amics per aclarir-los alguns conceptes.

El cert és que la justícia costa d’entendre, començant per la seva representació simbòlica en forma d’una dona forta amb una bena als ulls que remet a la deessa grega Themis, representant de totes les lleis, tant les divines com les humanes. Els ulls tapats descriuen la necessària imparcialitat, és a dir, reforcen la idea que la justícia no ha d’afavorir ningú en les seves decisions, especialment els més poderosos davant dels més dèbils. Però la justícia no és cega sinó tot el contrari, per això no comparteixo la idea que d’alguna manera no ha de formar part del món quotidià, que ha de mantenir-se aïllada per no contaminar-se... Ben al contrari, crec en la justícia de proximitat, en el coneixement real dels fets, en la comprensió dels problemes, sense que això repercuteixi en cap cas en una pèrdua d’imparcialitat.

La justícia no és cega, i per això no comparteixo la idea que s’hagi de mantenir aïllada per no contaminar-se

Però la justícia també representa el conflicte, la dificultat, la falta d’entesa, la incapacitat de comunicació o el fracàs de les negociacions. Si això és així en els àmbits civil, laboral o contenciós, encara ho és més en el penal. I, així, podríem afirmar que la intervenció penal és el fracàs més gran de la convivència. Però quines conductes han de ser castigades penalment? Sens dubte i principalment les violentes, les més greus, les que són clarament nocives per a la societat.

Tanmateix, la realitat no sempre ha estat així i al llarg de la història s’han considerat com a delictes conductes que no necessàriament complien aquests requisits. Jo encara soc d’una generació que estudiava l’adulteri com a delicte. Això sí, es castigava durament “la dona casada que jeia amb un home que no fos el seu marit” i n’hi havia prou que hagués passat una sola vegada, mentre que l’home només era castigat quan “el marit tingués una amistançada dins de la llar conjugal o notòriament fora d’aquesta”. L’adulteri es va despenalitzar el 1978, és a dir, fa tan sols quaranta anys.

Crec en la justícia de proximitat, en el coneixement real dels fets, en la comprensió dels problemes, sense que això repercuteixi en cap cas en una pèrdua d’imparcialitat

Són nombrosos els altres casos que al llarg de la història expliquen aquesta “invasió” del dret penal en terrenys que no li són propis, com el moral, el religiós, el polític, de poder i de control, però també en podem trobar d’altres com a resposta a la pressió popular. En aquest sentit, el nostre Codi Penal no és una excepció. Són moltes les esferes qüestionables o la manera de protegir, definir o jutjar determinades conductes, ja sigui en el camp de l’exercici dels drets fonamentals, les llibertats públiques, la llibertat de consciència o en la pròpia llibertat i indemnitat sexual, en què la intervenció penal no sempre és la forma més justa i ni tan sols la més eficaç.

Avui dos exemples il·lustren aquesta breu exposició de caràcter més teòric: d’una banda, l’error que al meu entendre significa que la resposta a l’anomenat “problema català” es doni principalment a través de la justícia penal. Ho és també la discussió sobre l’existència o no de la violència en un delicte tan greu com el de rebel·lió i que molts considerem que no es dona, i molt especialment la utilització i prolongació de la presó preventiva, que s’acosta més a una idea de “càstig exemplaritzant preventiu” que a la necessitat de la seva funció. Aquests són temes que ja he tractat amb més profunditat en articles anteriors, però a mesura que passen els dies constato cada cop més la necessitat de diàleg, de mediació i de solucions polítiques.

D’altra banda, també mereix una profunda crítica el terreny dels delictes contra la llibertat sexual. Confiar que les lleis penals canviaran les actituds és un error. Avui la violència masclista no només no està menys erradicada sinó que moltes de les modificacions legals que s’han fet s’han manifestat com a mínim ineficaces per combatre-la. El cas de Diana Quer, que ens ha deixat horroritzats, és una clara manifestació de fins a quin punt ha fallat el control social. Per més dolorós que sigui, la societat, la família i l’entorn hem d’assumir que la violència forma part de la condició humana per intentar prevenir i no ocultar els fets. Tanmateix, veig que aflora molt més la discussió sobre si s’ha de reinstaurar la cadena perpètua que no pas sobre la necessitat d’una política preventiva de determinades actituds de l’agressor, les quals, sense conèixer els detalls del cas, estic segura que s’havien manifestat anteriorment.

De vegades tinc la sensació que ens trobem en una profunda involució de molts temes i torno a sentir velles idees que mai m’hauria pensat que tornarien. Parafrasejant Nietzsche, crec que un cop més ens trobem davant l’etern retorn del mateix, la creença que el càstig pot resoldre els conflictes i millorar la convivència.

Etiquetes