Óscar Abou-Kassem: “L’empat entre canvi i continuïtat no s’ha resolt a Espanya”

“De la informació a l’anàlisi i de l’anàlisi a la intel·ligència”. És el nou lema que ha triat per refundar-se Cambio16, la revista que va marcar època a la Transició i que ara compleix 45 anys. Per dirigir-la han triat un periodista encara jove, Óscar Abou-Kassem (Madrid, 1978), que ha passat per les redaccions d’ El País i Público, on va ser cap d’internacional i va cobrir les Primaveres Àrabs o les eleccions americanes. A més, és fundador de Líbero, una revista de culte que combina futbol i cultura.

Cambio16 és, amb Interviú, la revista de la Transició. ¿Torna perquè estem en una segona Transició?

La revista neix el 1971. La intenció era posar-li Cambio a seques, però la censura no l’accepta. Com que eren setze socis li posen Cambio16 i curiosament s’accepta. És una revista que va patir molt llavors però que va ser un motor del canvi, portar-la sota el braç era una manera de posicionar-se. Durant anys va viure atacada, per alguns poders i per ETA. Ara també hi ha un interès massiu per la política, en les converses dels amics, al prime time televisiu... Això ens va bé perquè tenim continguts molt polítics. A tot això el que hi podem afegir és espai per al diàleg i l’aportació constructiva per al canvi polític i social que viu Espanya.

Com es pot singularitzar una revista d’actualitat mensual?

En un moment en què tot és molt immediat estem obligats a sortir d’aquest carril. Els diaris han de fer cada dia un esforç per no assemblar-se els uns als altres. Nosaltres hem d’anar sempre més enllà, i costa. Podem prioritzar l’anàlisi i aquí la clau és encertar el que ve, els temes que marcaran el mes. Per exemple, al pròxim número fem un tema gran de la corrupció i hem preferit anar a buscar persones més anònimes que han denunciat els escàndols.

Hi ha un reposicionament: als diaris les edicions digitals ja tenen gairebé més protagonisme que les de paper, els setmanaris no troben el model i, en canvi, les mensuals o trimestrals com la vostra, Mongolia, Volata, Alternativas Económicas o Jot Down, s’obren pas.

Hem d’explicar coses diferents, però també ens autoimposem que el lector aprengui, que descobreixi coses noves, tendències en temes com tecnologia o moda. Som una revista generalista amb l’objectiu que dels 25 o 30 temes que portem cinc interessin al lector. I mana la política.

Quin lector busqueu?

Volem reenganxar antics lectors, que creiem que han entès la nova era, i també que la gent redescobreixi la revista que els pares tenien a casa.

Parlàvem abans de la segona Transició. Això ha creat una certa por en l’establishment. ¿El pacte del PSOE i C’s és un intent d’ofegar-la?

La sensació és que és un acord només per aparèixer com a homes d’estat davant unes noves eleccions, i per passar la responsabilitat a qui no hi ha donat suport. El pacte no és una reforma a fons, que és el que va reclamar una part molt significativa dels espanyols. Guanya l’establishment perquè s’atura el canvi de fons, però això tampoc desemboca en estabilitat. Vull dir que, en la tensió entre canvi i continuïtat, les eleccions del 20-D van deixar un empat que no s’ha resolt.

El moviment 15-M va fer el salt a la política. Deies que no s’ha aconseguit forçar el canvi. ¿Hi podríem afegir que en llocs com ara l’Ajuntament de Madrid pateix força?

Hi ha un problema crònic de l’esquerra, i en el cas de Podem crec que es multiplica, que és el de la comunicació. L’esquerra tendeix a vendre molt malament els seus èxits, a saber-ne molt poc. Manuela Carmena està fent coses positives a nivell de pressupost i de corregir polítiques del PP, però transcendeixen la Cavalcada de Reis o els titellaires. No marquen l’agenda i sovint paguen l’amateurisme dels seus líders.

Determinada esquerra ho resol tot donant la culpa als mitjans.

Sí, i no se’ls pot culpar sempre de tot. Hi ha mitjans hostils, és cert, però també d’altres amb molta audiència que tenen un discurs i un públic afí als partits progressistes. És un problema més dels polítics que dels mitjans. Han de saber trobar els espais i tenir estratègies efectives. Si fas les coses bé, al final se saben. Ada Colau no té tants problemes com Carmena, per exemple.

Anem a un escenari d’inestabilitat. S’estén que a Espanya falta cultura del pacte. S’ha pactat poc?

És cert, els pactes de govern han sigut acords d’estabilitat amb minories nacionalistes i no s’ha abordat cap reforma constitucional de fons. És un mal heretat del bipartidisme, i ara el sistema s’enfonsa i hi ha cert col·lapse. En la Transició el sistema era més plural que en els últims anys i la gent empenyia cap a la reforma i el pacte, es van penalitzar les posicions més conservadores. Hi havia il·lusió i ara hi ha indignació i rancor per la gestió de la crisi. Els partits intenten minimitzar riscos.

Un dels temes que no s’ha afrontat és el català. És sostenible no fer res?

No, en cap cas. El més fàcil és culpar el TC, per polititzat i per retallar un Estatut referendat. Ara no ho farien i el PP tampoc hi recorreria. La Constitució s’hauria de reformar. Quan tothom cedeix ningú no hi perd, però no estem en aquesta fase. El no encaix de Catalunya és el gran fracàs de la democràcia espanyola.