Aquella foto profètica
Es tractava de projectar el problema d’ETA al nacionalisme català –ni que fos amb calçador, fòrceps i un gat hidràulic– amb la intenció de deslegitimar-lo. L’embrió d’aquest ambiciós projecte va sorgir amb tota probabilitat d'alguna de les dotzenes de plataformes, fundacions, etc. dissenyades, teledirigides i íntegrament subvencionades quan Mayor Oreja feia de ministre de l'Interior (1996-2001), i es va consumar cap al 2014 o 2015. Amb l'excusa de combatre el terrorisme, aquelles plataformes van segregar una mena de star system que s'acabà fent omnipresent. Els més fàcils de reclutar eren els ressentits patològics: personatges convençuts que el problema del seu fracàs vital i/o professional no estava relacionat amb l'exigüitat dels seus mèrits sinó amb la injusta actitud d'una societat que no els volia reconèixer (perquè ja se sap que la culpa sempre és dels altres: de la societat, del sistema, etc.).
Es van anar instal·lant en molts mitjans gràcies a la sempre efectiva pressió de la publicitat institucional i altres mecanismes tentaculars més obscurs. Alguns eren veritables pertorbats que s'autopercebien com a genis mancats de reconeixement social i acadèmic, i per això generaven sense remei més i més turbulències. Els directors dels diaris, les ràdios o les teles on els van col·locar ho patien en silenci, però tot i així els sortia més a compte acceptar aquells buscavides. Un dia proferien algun disbarat sobre política i el següent feien apologia de, posem per cas, la zoofília.
La foto profètica surt tot just d'aquest context, i arriba al seu paroxisme fa cinc o sis anys, quan l'hegemonia de l'independentisme ja és una realitat palpable. En la majoria de diaris espanyols, sobretot en els digitals més embogits que primer va promocionar Mayor Oreja i després va mantenir Esperanza Aguirre, s'havia generat un ecosistema on tot s'hi valia. Impunitat total. L'objectiu era doble: d'una banda, desactivar l'independentisme; de l'altra, mantenir la ficció d'un país amenaçat per un terrorisme etarra que ja no existia. I això com es pot fer? Molt fàcil: quan informin sobre les manifestacions de la Diada posin una foto a la portada on només es vegin aldarulls, per insignificants que siguin.
En aparença, aquella imatge dels dos tipus –sempre dos– cremant una bandera espanyola dalt d'un escenari era igual cada any. Semblava d'arxiu, i no ho dic pas de broma. Els qui vèiem allò en directe, fent un simple tomb pel carrer, rèiem de valent; però el senyor d'Ourense o la senyora de Cadis estaven convençuts –i observant aquella foto era ben normal– que allò era l'Ulster als anys setanta. En conseqüència, votaven qui votaven i es començaven a preparar mentalment per realitzar una grotesca inversió de papers, que va desembocar en l'equiparació de l'amnèsia selectiva sobre el franquisme amb la defensa de la Constitució. Tot ben sacsat.
El que explicava la foto no era veritat, però com que ho explicava reiteradament, any rere any, el muntatge es va acabar fent real. Només faltava activar-la, aquella realitat, perquè de fet ja hi era. Acostumada al frec quotidià de la virtualitat, la generació que ha protagonitzat els aldarulls ha acabat activant una realitat en stand by com qui engega el Call of duty. Això ha passat l'octubre del 2019, però podria haver-se produït abans o després: la sentència del Tribunal Suprem només és el catalitzador –no pas la culminació: això té més recorregut– d'una cosa que ve de lluny. I després hi ha l’estètica, que ens perd: la dels estudiants de Hong Kong, la dels armilles grogues.
La prova definitiva de tot plegat, en tot cas, la localitzarem en rellegir les fantasioses cròniques de les Diades dels darrers anys i comparar-les amb les descripcions dels fets que s’han esdevingut aquests dies. Increïblement, no hi ha diferències substancials, malgrat el vertiginós salt qualitatiu que s'ha produït. "Ens pensàvem –deia el Vicenç Villatoro dissabte passat– que era una sentència i resulta que era una profecia. Quan la sentència parlava de violència, de tumults, ens pensàvem que era una novel·la que s’havien inventat sobre el passat [...] i resulta que potser era una profecia sobre el futur, on aquestes coses han acabat passant". Doncs sí, és exactament així. En tot cas, a banda de la sentència, convé no perdre de vista la repetidíssima foto dels encaputxats d'estètica etarra que suplantava distorsionadorament les multituds que sortien al carrer en família i llençaven les coses a la paperera. No oblidem tampoc l'inframon del ressentiment subvencionat, perquè és en aquella bassa fètida on va fermentar la ficció que ara s'ha fet real.
