Escapa't a Marquet
Vaig fugir d'Andorra fart d'un mercat de formatges, tabacs, licors i aparells de tota mena a preus de contraban. D'això en fa molts anys, és clar. Vaig tornar-hi per indicació de Jesús Civera, director adjunt del diari Levante-EMV , que em va parlar del restaurant de Jordi Marquet, i de Valerià Carabante, que em va convèncer que el millor d'Andorra era l'interior del país. Ara fa una dècada, doncs, que cada any, si més no una vegada, m'escape a Andorra, concretament a Ordino -poble de caire suís-, a l'Hotel Coma i, per descomptat, al restaurant de Marquet.
Aquest estiu, per obligacions laborals, no he fet cap dia de vacances. No m'agrada viatjar a l'estiu, però encara m'entusiasma menys haver de treballar, sobretot si et cau damunt una calor excessiva, humida, permanent i enganxosa que et posa de mala llet. Així que entràrem al mes d'octubre tenia al cap marxar uns dies a Andorra. Els dos ponts, el del Nou d'Octubre i l'altre, el de la Raça, no em venien de gust. Massa gent i el perill de trobar-te coneguts, que per gentilesa evites la negativa a una cita de cortesia. Millor un cap de setmana normal.
Tan normal i excepcional que tan bon punt vaig entrar a Andorra em va rebre una pluja forta i persistent. Quan véns d'un país sense ni una gota d'aigua en tres mesos i les muntanyes convertides en falles, dia sí i l'altre també, allò que la gent anomena mal oratge a mi em sembla magnífic. Dues o tres hores plovent i després núvols foscos i temperatura de tardor. Descarregue la maleta i a cal Marquet, amb la botella de cava preparada per fer-la petar. Jordi du la tertúlia a l'ADN. D'alguna manera em recorda el Fermí Puig, tots dos amfitrions extraordinaris. Parlem de tot: economia, política, literatura, gastronomia...
Sempre que hi vaig li demane baixar al celler, amb aquelles botelles de vi, algunes centenàries, de col·leccionista, amb la seua anècdota inclosa: un Chateau Lafite Rothschild, entelada de polsim, de l'any 1945, que els francesos, agraïts, li regalaren al general Montgomery, però el militar no bevia i, per no fer un lleig, la va deixar a un familiar perquè l'hi guardés. El general no hi va tornar.
El restaurant té un aire modern que la presència de Marquet converteix en familiar. Ell i la seua tropa (per una qüestió de confiança i benestar, m'agrada anar als llocs on trobes gairebé sempre la mateixa gent). A la part de baix hi pots fer un aperitiu o un àpat ràpid, envoltat de marques de pasta, olis, embotits, llaunes de tota mena, una vitrina atapeïda de formatges excel·lents... Dalt hi ha el restaurant, també amb dues vitrines que els meus amics bevedors socials (socialment borratxos) n'esmicolarien els vidres per endur-se les botelles d'armanyac i whiskys que s'hi exposen.
Al local de Jordi Marquet hi he tingut meravelloses converses amb la meua editora (ara directora literària) Ester Pujol:
-Torrent, fes el favor de treballar més -to suau però recriminador.
Ella només té una dèria en aquesta vida, fer de mi un home laboriós. És per això que tria els meus moments de feblesa. Difícil negar-te a pencar davant d'una dotzena d'ostres franceses, de la mida que vulgues, però jo m'estime les xicotetes (a València és complicat trobar-ne). Jo voldria un despatx al restaurant, a la taula del fons que em reserva, a sota de les botelles d'armanyac, davant d'un rap fresc, un Chablis fresquíssim (i una bona companyia, posem per cas). De vegades somie que s'aproxima una guerra nuclear i l'anunci de la catàstrofe just m'agafa prop del restaurant.
El problema d'Andorra, per als valencians, és que ens queda lluny i sense cap altre mitjà de transport que no siga el cotxe. L'altre problema és la policia de trànsit. Haurien de dur l'uniforme de Curro Jiménez.
