#Postal Padrins mirant ‘Mad men’

Va ser el mateix dia. Al telèfon un amic em diu: “Té el cap ben clar”. Ha conegut un senyor de 98 anys. El serva un bastó però la memòria camina sola. Assilvestrada. Lliure. M’arriba un missatge: 102 anys de l’avi. Cadira de rodes. Cap clar. Paraules que esgarrapen. El fan moure. Davant tinc la meua padrina i sa germana. 94 i 96 anys. Cap clar. Caminen. Velocitat d’home invisible. Ara són aquí. Xas! Ara són allà. On és el truc? Sí, d’acord, xiriguen a granel. Qui no té un all té una ceba. I també molts pollastres: a l’ast i confitats. Però estan millor que moltes persones de 60, 50, 40, 30, 20. És així. Per què?

Bisturí. Alguna cosa es mou. És el nervi: feix de fibres en forma de cordó que posa en comunicació els centres nerviosos entre ells o amb les diferents parts del cos i transmet les sensacions i els impulsos motrius. El nervi és el wifi existencial. Connecta. El nervi és un carregador. Energia. El nervi és un fil invisible que cus la vida. Teixeix, sargeix coses. A totes aquestes persones els han passat moltes coses. Una piconadora: misèria, gana, desgràcies, Guerra, lobotomització de llibertats... Tantes, tantes coses! El món vist i no vist. Viatge sideral de l’espelma cansada a la bombeta elèctrica permanent. El planeta multiplicat. És la generació que ha viscut més canvis. Més diferents. Més bèsties. I no s’han desconnectat mai de la vida.

A vegades endollo l’orella i sento converses de converses. D’altres padrins. Parlen de néts, o de fills. Parlen d’històries de pusil·lanimitat, feblesa, impaciència, al·lucinacions subvencionades, tantsemenfotisme, vols galàctics al no res, addiccions als problemes, dimissions existencials... No-connexió. Nervi 0. Els padrins tatuats amb una cartografia de cicatrius s’ho miren. Frenant els nervis que els fan viure. Amb un rellotge de sorra als ulls. Amb un cistell de preguntes però un sac de respostes. En quin moment es trenquen les coses? En quin moment passem de persones nervioses a persones moribundes? No tothom, però sí moltes persones. En quin moment augmenta el tant per cent? En quin moment passem -per xifrar atzarosament- del 3% al 30%? Suficient per alterar l’ecosistema existencial. Suficient per deixar de somiar el futur. I cada època somia la següent.

La sèrie de televisió Mad men explica els somnis d’una de les èpoques més somiatruites: els seixanta. Però no eren els somnis, eren els malsons. Multipremiada, hiperinfluent, superidolatrada. La sèrie és la història dels publicitaris -d’aquella societat- que van fer somiar somnis a tot el planeta. La bogeria. El 2007 Mad men em va atrapar. Fins avui. No parla dels seixanta, publicitat, còctels, glamur... parla d’ara. Del gran tema del segle XXI: la identitat. Qui sóc? L’heroi antiheroi Don Draper és un creatiu atrapat entre una vida d’anunci de mitges de niló i una de cubell d’escombraries de realisme brut. No sap qui és. No sap qui vol ser.

Només pots arribar a viure 90 anys nerviosos si saps qui ets. Malgrat tot. “La vida és dura i s’ha de menjar molta verdura”, diria l’eslògan dels padrins creatius als Don Draper. I ara, em disculpen. Vaig a acompanyar ma padrina a una trobada de padrins nerviosos. És el que vull: aprendre a injectar-me vida fins al final.