FLIST-FLAST

Rusiñol a la Catalunya del 2018

El seu fill, 'L’auca del senyor Esteve', mireu com ens l’han tornat. Ens l’han transvestit

Hi ha persones que creuen que Santiago Rusiñol és un nom de carrer. Som davant d’una confusió, com ja va avisar Confuci. Rusiñol era un home que plorava als batejos i reia als enterraments. Una criatura que quan feia comèdia se li tornava realitat i quan feia realitat se li tornava comèdia. Mireu. El Santiago i la Lluïsa es coneixen el 1885 en un balneari d’avorriments estiuencs. Per aturar badalls de migdiada fan teatre. Un dia a ell li toca el paper de galant i a ella el de dama. A l’obra dos joves es coneixen casualment. S’enamoren. I es casen. Això els passa a ells: la ficció es torna realitat. És la vida del poeta-pintor i del pintor-poeta. És l’obra del seu art: barrejar el que no volia ser i el que volia ser. No volia ser l’hereu de l’empresa familiar de filatures, ni tampoc un altre burgès d’aquella Barcelona de tortells i misses endiumenjades del vuit-cents. Volia ser “la Vida”, la d’escriptor; pintor; col·leccionista; bromista; bohemi; Déu, Jesucrist i Esperit Sant del Modernisme, i pare literari d’una de les equacions fictícies i reals que proven la pandèmia del confusionisme substitutiu català: el senyor Esteve. No és estrany que ara, en ple segle en gerundi del hamletisme, zombisme, moribundisme, funambulisme català, retorni a casa via ouija (llibres, teatre). Ja ho diu Rusiñol: “Per a ser feliç en aquest món s’ha de tenir la meitat del que es desitja, per anar desitjant l’altra meitat”. I això ens passa des del naixement.

Diuen que els nens de tots els planetes arriben amb un pa sota el braç. Menys a Catalunya, que porten un problema a l’ast. Rusiñol llevador. El seu fill, L’auca del senyor Esteve, mireu com ens l’han tornat. Ens l’han transvestit. La seva història real és la d’aquell petit país que va fer la Revolució Industrial amb l’R+D de la suor i l’esllomament. Davant l’autoinsuficiència de l’Estat, l’autosuficiència de la nació que va ser estat. D’aquella ciutat (Barcelona) que amb el rebost humà del país es va convertir en metròpoli planetària a finals del XIX. D’aquells carrers de formigues convertides en poderosos Supermans. D’aquells senyors Esteves amb capa de botiga de vetes i fils lluitant per uns calaixos plens de futur. Amb els superpoders domèstics: “sèrio, moderat, prudent, bon pagador i bon cobrador, i pràctic”, deia Rusiñol d’ell. Però al creador ens el van tornar un destructor. El senyor Esteve ficcionadament real de Rusiñol el van capgirar. I en van crear un altre de ficcionadament irreal. Apareixia, ja a principis de segle XX, un senyor Esteve gòtic: un homenet amb levita, barret de copa, ulleres fumades. Com un enterramorts. Com un transgènic de vampir empeltat amb l’estètica de Matrix. El senyor Esteve de Rusiñol era popular. Però aquest senyor Esteve fosc de dibuixos i acudits va segrestar l’imaginari col·lectiu per convertir-se en impopular. Un senyor Esteve reaccionari, fariseu, usurer, avinagrat. El símbol d’un petitburgès botiguer caníbal. Un estereotip que perviu fins avui. S’ha fet ficció de la realitat i realitat de la ficció. Substituïts per morir.

Ho veu Rusiñol. Ho diu ell: l’obra és un homenatge. A aquells Supermans, a aquell país. Al seu avi senyor Esteve. Ell és el net, el Ramonet de l’obra. El que no vol continuar la botiga i vol volar com un ocell artístic. I ho fa. I ho escriu Rusiñol-Ramonet el dia de l’enterrament del senyor Esteve: “«No havia fet mal a ningú», va dir un. «Ni n’havia fet ni en podia fer», va dir un altre. I en Ramonet, que sortia plorós, es va aturar davant d’una estàtua i va pensar: «Jo en faré». I, recordant-se del difunt, va afegir amb el cor agraït: «En faré perquè ell paga el marbre»”. El viu és gràcies al mort. Per això existeix el país. Per això han fet ficció de Rusiñol i el senyor Esteve: perquè són reals. Com va escriure Joan Coromines a Joan Sales el 1949: “Hem de tornar a les santes virtuts del Senyor Esteve, tan befat per nosaltres mateixos però tan noblement català: la tenacitat, la insistència. Si una porta es tanca deu se n’obren dissimuladament per a qui no hi plany passos ni porfídia a empènyer-les”. Ens ho han tunejat, transvestit, substituït tot perquè ens volen com una placa mortuòria de carrer. Però al darrere, terroríficament, hi ha una mà que sobresurt plena de vida.