Els altres González

La llista és llarga. Abad, Albarado, Beltran, Borràs, Caballero, Castro, Fabregat, Junoy, Lozano, Martínez, Orriol, Pérez, Miret, Riba, Peruga, Soler, Torres, Vidal, Vives.... Centenars de catalans deportats, morts als camps nazis. Entre el 1973 i el 1976 Montserrat Roig va escriure Els catalans als camps nazis. Amb unes frases n’hi ha prou per entendre-ho: “M’he trobat, tot sovint, amics que m’han dit, en saber que estava escrivint un llibre sobre aquest tema: «Ah! Però és que hi va haver catalans als camps nazis?»”

IMAGINEM ROIG el 1976 acabant el llibre. Picant l’apèndix amb aquells noms de vides que ningú sabia que existien. Només, de porticons endins, unes famílies en unes palpentes de dol permanent. Tecla a tecla... G. Esclar, també hi havia González catalans. Mentrestant, a Madrid, un altre González pacta el seu futur. A una altra foscor.

SUITE DE L’HOTEL Princesa Plaza. Octubre de 1976. Felipe González i Alfonso Guerra, dirigents del PSOE, es reuneixen amb membres del SECED (a partir de 1977 serà el CESID). Els serveis d’informació del règim creats per l’almirall Luis Carrero Blanco el 1972. Són els dies del mercadeig per legalitzar els partits. El SECED està preocupat. El 1977 hi haurà eleccions i sent les forces d’esquerra espanyoles defensant el dret d’autodeterminació. Sr. González? L’home de les truites amb patates antifranquistes les substitueix per un puro permanent. Esbufeguen: “ los representantes del SECED nos sentimos reconfortados con tan patriótico e inesperado lenguaje ”. Espanya, una. Però, què hi ha de la pasta? Tranquils, camarades, el PSOE no tolerarà un concert econòmic per a Catalunya: “ Nosotros no vamos a pasar por ahí en la vida! Detrás está en realidad la defensa de los intereses económicos de la alta burguesía catalana ”. I es fuma el puro del canvi. (Els fragments els recull Josep Fontana a La formació d’una identitat. Una història de Catalunya. )

LA MAQUINÀRIA de la desmemòria espanyola fa anar l’accelerador de partícules a tot drap. Res d’això no ha passat. Tot és mentida. El maig de 1979 González vol que el PSOE estripi el marxisme. La democràcia devia ser això: els militants hi voten en contra. González s’empipa i abandona la secretaria general. Abans, però, gràcies a la generositat d’Adolfo Suárez TVE punxa les seves paraules: “ No se puede tomar a Marx como un todo absoluto, no se puede, compañeros. Hay que hacerlo críticamente, hay que ser socialistas antes que marxistas ”. Maquina a l’ombra de la jaqueta de pana i el Congrés prefabricat del setembre decideix suprimir el marxisme. Retorna el felipisme. Ja va advertir èticament González: “ No he sido un junco que mueve el viento en la dirección que sopla ”. Després es va fer el jardiner dels bonsais del Regne.

L’ANDALÚS GONZÁLEZ no veia el bosc i li seria incomprensible entendre que molts anys abans un González català, de pares andalusos, havia editat El manifest comunista en català el 1930. Manuel González Alba. Editor, socialista, comunista, i independentista. Empresonat ja els dies de la dictadura de Primo de Rivera. Als inicis de la República, en un concurs oposició de professor de català, presidit per Pompeu Fabra, va guanyar ex aequo el número 1 amb l’escriptor Joan Sales. El 1934 va morir pels trets de canó de l’exèrcit espanyol durant els Fets d’Octubre. Un dels escrits publicats just després de la seva mort el defineix meridianament: “El seu doble ideal d’emancipació obrera i d’independència catalana el tenia tan arrelat, era tan pregonament pur, el sentia amb intensitat tan forta i desbordant, que tota altra cosa, per benvolguda i per cordial que fos, quedava a segon terme”.

SEMPRE HI HA HAGUT González i González. La diferència és que uns (com Felipe González) ens comparen amb els nazis i els altres van combatre el nazisme, el feixisme, tot. En la trampa dels uns i els altres n’hi ha uns que sempre estem atrapats pels mateixos. Sempre hi hagut un altre país. Això és un altre país. Però és esgarrifós veure els que prefereixen un González viu, que menteix, rematant així tots els González que van morir.