Vertígens

BONA NIT MALPARITS! Quan llegiu això faltarà menys d'una setmana per acabar el compte enrere i tornar a fer el crit que un dia em va inspirar un concert en vídeo de Janis Joplin. De fet, ella deia coses molt més gruixudes al públic. El meu crit serà de benvinguda i també d'agraïment.

'À BOUT DE SOUFFLE'. Falten poques hores perquè comenci el concert del Palau Sant Sant Jordi. Però massa temps per esperar a saltar a l'escenari. Ens toca després de Sau, em sembla. Ara no n'estic segur. Trobo un diari al vestuari i a la cartellera veig que fan la pel·lícula de Godard. Ja l'he vista però agafo un taxi i me'n vaig cap al Casablanca i m'entrego a la pantalla sense haver d'anar consultant el rellotge. Jean-Paul Belmondo es passa el dit pels llavis, com anys després faria l'home del Martini. Jean Seberg sembla un àngel que em voldria emportar a casa. Quan acabi la pel·li tinc una mica més d'una hora per arribar al Palau. Belmondo corre pel carrer perseguit per la policia. Disparen i cau a terra. Quan ella arriba, ell li diu " Je t'aime " abans de morir. Ella no l'entén i pregunta al policia què li ha dit. El poli li respon: "Ha dit que l'odia". Al cap d'una estona estic cantant en un concert històric. Però d'això ja fa més de vint anys.

'L'ENCIAM' era e l nom amb què tothom coneixia el local de l'Estartit anomenat Ciam Ajn, que vol dir "en qualsevol moment" en esperanto. Ara és el Mariscal. Fa poc més de vint-i-cinc anys vam arribar amb un equip d'estar per casa i una energia desbordada a fer el nostre primer concert després d'unes setmanes d'assajos. Volíem posar-nos a prova. És certa aquella màxima que diu que un concert val més que cent trobades al local. Vam passar unes quantes hores fent una prova interminable i unes cerveses massa esgotables, però allò no sonava de cap manera. Cal aclarir que el nostre sou era la barra lliure. En Kei, el tècnic de so i antic baixista de l'anterior banda d'en Josep, va decidir que ens calia un estabilitzador de corrent. Ningú en tenia cap a mà i ja eren les 9 de la nit. Una petita expedició es va avançar cap a Girona però passada una hora rebíem una trucada al bar dient que la furgo estava tirada prop de Foixà. En Rafel Bosch, fotògraf i amic, va sortir a buscar-los amb el seu 600. Passades les dotze l'amo del local, en Llorenç, ens va dir que si a les dues no podíem començar ja no caldria que ho féssim. També ens va recordar les cerveses apuntades. A l'hora en punt, l'estabilitzador de corrent era al seu lloc i començava el concert. Uns minuts abans que arribessin els expedicionaris en el 600, ja a punt de quedar-nos sense tocar, en Cuco em va comentar: "Digue'm que tot això no està passant, que m'he menjat un tripi dolent". Al final va ser més bo del que es pensava. Em sembla que vint-i-cinc anys després encara no ens ha baixat del tot.

LAS VENTAS, 31 d'agost de 1994. Som a primera hora de la tarda a la plaça de braus de Madrid per fer de teloners de Red Hot Chili Peppers, que vénen de participar al 25è aniversari del festival de Woodstock. Obre el cartell una banda de Vallecas, Tribu X. La seva parròquia ha arribat puntual per animar-los. Després de nosaltres actua la formació anglesa Primal Scream. El guitarrista es passeja tot el dia pels passadissos amb una ampolla de vi blanc a la mà. A l'hora del concert no es podrà ni moure. Al seu camerino els Peppers han muntat instruments i amplificadors per poder escalfar abans del concert. Passen més d'una hora tocant amb ganes. Quan més tard sortiran a obrir el concert amb Give it away , una energia estratosfèrica farà saltar el ruedo com un sol tro. El cantant vesteix una faldilleta negra prisada que desperta els comentaris d'alguns membres de la banda anglesa que són al camerino del costat. En Cuco i en Sergi, cantant dels Smoking Stones, s'han acostat allà per demanar uns autògrafs. Però es troben Anthony Kiedis, que ha sortit amb la seva faldilleta i els seus muscles de ferro a repartir hòsties al camerino dels Scream. El bateria de la banda americana els separa. I en Sergi i en Cuco tornen amb la cua entre cames.

Només de trepitjar l'escenari comencen a ploure tota mena d'objectes. Entrepans, vambes, ampolles, totes les bosses promocionals de llaminadures que regalen a l'entrada... Resistim els 45 minuts que teníem estipulats. Al final ens guanyem el públic amb el Rock and Roll de Led Zeppelin, i el Come together dels Beatles. Abans ens han dit el nom del porc i hem omplert un parell de bidons d'obra amb tot el que ens ha caigut a sobre. No tothom ha passat per l'experiència de ser uns polacos a tret, i cantar en català, al cor taurí dels madriles.