Fractura social?

Actualment es donen conductes intolerants que afecten la llibertat d’expressió

Es fa difícil obviar que a Catalunya hi ha tensió social, causada per una divisió política que té arrels nacionals. Tanmateix, la fractura social, la noció d’una societat amb la convivència amenaçada, no és una realitat sinó un projecte polític impulsat per Ciutadans. Aquest projecte polític es troba en la mateixa gènesi de Ciutadans com a partit, inicialment vinculada a qüestions lingüístiques i d’identitat, i generalitzat tan bon punt Ciutadans va aterrar a la política espanyola. Anem per parts.

A Catalunya hi ha tensió social, i no és la primera vegada que això es produeix en les darreres dècades; es va donar, per exemple, en l’arrancada dels primers ajuntaments democràtics, arran de la supressió o transformació de símbols que lloaven o commemoraven els guanyadors de la Guerra Civil, amb actituds violentes per part d’irreductibles del franquisme. També arran del procés de Banca Catalana el 1984, i... actualment es donen conductes intolerants que afecten la llibertat d’expressió, sigui la recurrent supressió i eliminació de llaços grocs o el boicot a actes públics en universitats. És ponderat afirmar que encara ens queda feina –a tots– per assumir incondicionalment que la llibertat d’expressió és abans que res la de l’altre expressant coses que no ens agraden. També s’han produït agressions amb violència física, i és ponderat afirmar que en aquest cas els autors són de forma generalitzada persones de matriu autoritària de l'espai antiindependentista. Igual que és ponderat afirmar que aquesta no és una conducta unànime, sinó practicada per elements extremistes que no representen la totalitat de l'unionisme, i que aprofiten la impunitat que els ofereix la passivitat, quan no la complicitat, d’institucions i aparells de l’Estat.

La causa d’aquesta situació es troba en la divisió política causada per diferències nacionals (una fractura nacional, si es vol dir així) existents en la societat catalana pel que fa al caràcter de Catalunya com a subjecte polític; és a dir, com a nació. Una majoria dels catalans, pot ser més prop del 60% que del 80% amb què sovint s'ha exagerat, consideren que som els ciutadans de Catalunya els que hem de decidir el nostre futur constitucional. Tanmateix, prop del 40% consideren que el subjecte polític únic és Espanya, i que per tant aquesta decisió correspon a tots els espanyols. És per això, precisament, que cal emfatitzar que la idea d’un sol poble és predicable del projecte que tothom tingui els mateixos drets i deures de ciutadania a Catalunya, més enllà de quina sigui l’opció de cadascú pel que fa a adhesions nacionals, a subjectes polítics alternatius.

El projecte polític de Ciutadans és transformar en fractura social una divisió política d'arrels nacionals

En les democràcies de qualitat el conflicte social es resol per vies democràtiques. Espanya, però, no ha assolit aquest nivell, i per això el conflicte s’ha accentuat, amb les subsegüents tensions. És en aquest ecosistema on es desenvolupa el projecte de Ciutadans: impulsar una fractura social que promogui la intervenció externa a Catalunya en suport a les seues posicions aquí, una intervenció canalitzada a través de les institucions estatals, que vetllen primordialment per aquells ciutadans espanyols que tenen la consideració de connacionals. Això permet entendre, per exemple, els fets del 6 i 7 de setembre passat, quan es va menysprear ostentosament el Parlament sota la falsedat manifesta que es va transgredir la llei, menystenint els drets dels representants. N’hi ha prou, per exemple, llegint les pàgines 27 i següents, i 69 i següents del diari de sessions del 6 de setembre per constatar que –contra el que ha esdevingut una falsificació grollera– es van debatre i votar esmenes a la llei de referèndum. Aquella actuació manifestament irrespectuosa de Ciutadans, a la qual es van sumar de bon grat el PP i de manera més difícil de comprendre el PSC, va ser tot un reclam d’atenció i d’invocació a la intervenció exterior investint-se metafòricament de minoria nacional a protegir.

És pertinent precisar, abans d’acabar, que el projecte polític de fractura social impulsat per Ciutadans no és necessàriament compartit per bona part del seu electorat. Aquest, profundament identitari, viu amb neguit la perspectiva que la independència de Catalunya els desposseeixi de la seva pertinença nacional 'espanyola', per molt que el Procés no giri centralment a l’entorn de 'pertinences' nacionals sinó de drets de ciutadania compartida. A Espanya l’Estat s’ha usat com a instrument de construcció nacional, en expressió de nacionalisme ben pur. Per això el caràcter nacional d’espanyol el certifica el DNI, símbol com pocs altres de l’Estat. Ha estat una cosa poc entesa de la famosa pregunta “Què hi diu al teu DNI?”. Perquè sense DNI espanyol es percep que es deixaria de 'ser' espanyol. I l’identitarisme (sublimació política de la identitat) a tot arreu emfatitza el 'ser' abans que el 'fer'. Són qüestions a tenir en compte en el debat i la pràctica política a Catalunya en temps tan complexos com els que vivim.

Etiquetes