Presos lliures, carcellers presoners

Hi ha aquesta cosa banal i sobirana que es diu llibertat. Banal perquè ens conforma íntimament. Sobirana per idèntica raó, ens surt de dins: és una força interior, com un motor espiritual que ens proporciona energia i voluntat. Per la seva naturalesa intrínseca a l’ésser humà, només l’experimentem de debò en negatiu, quan no la tenim. Els individus lliures de fer i dir el que creuen s’omplen el cap amb altres quimeres: diners, amor, família, viatges, feina, esport, cultura, amics...

Molts que no són lliures prefereixen enganyar-se, perquè resulta dolorós acceptar que no n’ets. En canvi, la llibertat, quan la tenim, ens sembla poca cosa, la vivim com una condició natural, sense entendre que altres van lluitar perquè en gaudíssim i sense ser prou conscients que cal defensar-la i treballar-la dia a dia, perquè, si no, es degrada, emmalalteix i finalment s’esfuma enmig de la nostra desgràcia.

Avui, a Catalunya, vivim sota una llibertat condicional, vigilada. Ho experimentem tots: polítics, mestres, funcionaris, pallassos, periodistes, qualsevol ciutadà actiu a les xarxes socials... Ens han ficat la por al cos. Ens han dit que, com a individus, podem ser lliures si renunciem a ser-ho com a poble. El poble català no té dret a decidir i fer el que democràticament cregui. Més enllà del sentiment de pertinença, per a molts, fins i tot per als qui no tenen un vincle idiomàtic o cultural fort amb la catalanitat, això viola la dignitat col·lectiva, violenta una manera universal d’entendre la llibertat, que no pot ser només individual. No vivim aïllats, sinó en comunitat: a vegades la triem, a voltes ens ve donada. Sempre convivim. I aspirem a fer-ho en llibertat.

Preguntar-te si pots ser lliure només a mitges és com preguntar-te si pots ser persona a mitges. No, esclar. O n’ets o no n’ets. Qui renuncia a una part de la llibertat ja no és lliure, fins i tot encara que no se’n vulgui adonar. Qui accepta que uns polítics honrats siguin a la presó per les seves idees ja no és lliure. Són més íntimament lliures els presos que els qui els han engarjolat injustament o els qui en són còmplices. Els primers són entre reixes perquè no han renunciat a la seva llibertat; els segons són presoners mentals de les reixes dels altres: quina llibertat tan trista, la seva. La llibertat del carceller.

No m’estranya, doncs, que Miquel Iceta fes mans i mànigues en les hores prèvies al 27-O per aconseguir que Rajoy retirés el 155 a canvi que Puigdemont convoqués eleccions. Sabia que, si no, com ha passat, s’hauria de posar del costat dels carcellers. Sabia que li tocaria renunciar a la coherència de la llibertat. Si de jove havia cridat “Llibertat, amnistia, Estatut d’Autonomia”, ara veu amb impotència com el crit torna a agafar sentit amb ell com a còmplice, perquè hem perdut la llibertat com a poble, tenim el govern autonòmic intervingut -fa mesos que mana Rajoy des de la Moncloa- i de nou hi ha presos polítics.

No m’estranya, tampoc, que Puigdemont intentés fins al final evitar la DUI: sabia que si es proclamava no tindria efectes pràctics, més enllà de portar-lo a ell i els seus a perdre la pròpia llibertat, bé anant a la presó, bé marxant a l’exili. No m’estranya, encara, que alguna gent s’emocionés amb una declaració d’independència que pensaven -perquè així els hi van fer creure- que seria real i efectiva, és a dir, que ens portaria com a poble a la llibertat plena, quan finalment ens ha portat a quedar-nos sense autogovern i a veure els nostres líders entre reixes o forçats a marxar a l’estranger. I no m’estranya, finalment, que el desengany no aturi la voluntat col·lectiva de llibertat, perquè, ai!, la llibertat és una cosa banal i sobirana que sentim intensament quan no la tenim.

Etiquetes