El fatalisme del “tot o res”

Com recordarem la dècada del Procés? Recordarem que vam estar a punt, vam pensar que teníem a tocar dels dits un país nou. Vam ser molt feliços i molt desgraciats, ens vam il·lusionar i vam caure en lluites caïnites. Vam conèixer la cara més lletja del monstre espanyol. Vam anar a l’exili i a la presó. Ens van atonyinar. Ens vam resistir com vam poder al maltractament de la bèstia. Ens va costar entendre que hi ha moltes Catalunyes. Vam treure el cap al món. Vam decebre’ns amb una Europa vergonyosa. Vam riure i vam plorar. Vam topar amb els nostres límits i les nostres pors... I tanmateix vam sembrar una poderosa llavor de democràcia, de compromís, de futur.

No estic dient que això s’hagi acabat, però sí que toca seguir d’una altra manera, afrontar una nova etapa. Tornar a escriure la història. La llavor està posada. Germinarà. Li cal temps i esforç. Sí, més temps i més esforç. Per això ara no té sentit el fatalisme del “tot o res”. ¿Ha tingut mai sentit el “tot o res”? Ni ho aconseguirem tot per art de màgia ni el no res és possible. La vida segueix, la Generalitat segueix i no la podem regalar als qui mai l’haurien fet possible. No som al final de la història, mai no hi ha un final. Tot continua sempre. Som una baula de la cadena que ens uneix amb el passat i ens projecta endavant.

No té sentit renunciar a la lluita dels que ens van precedir en la conquesta de la democràcia i l’autonomia: ells també van jugar-s’hi molt, també van anar a l’exili i la presó, i també van plantar una llavor, l’autogovern, que ens ha permès arribar fins aquí. Ells també van topar amb la bèstia, ¿o ja no recordem el 23-F del 1981? No podem arriscar-nos a fer marxa enrere en les seves conquestes. No és raonable, com s’insisteix des d’un sector de l’independentisme, insistir que l’autonomia no val per a res. Per molt que ens la intentin retallar i controlar, ha estat i hem de fer que segueixi sent el nostre govern mentre no tinguem prou forces per anar més enllà. N’hem d’estar orgullosos, encara que només sigui per respecte als pares i als avis. No podem menystenir el seu esforç, la seva vida. La història ni ha començat amb nosaltres ni s’acabarà amb nosaltres.

I d’on treu cap la dèria a buscar enemics interns? ¿No havíem quedat que som i volem ser un sol poble? ¿No havíem quedat que la diversitat, la pluralitat, són la nostra força? Ara mateix hi ha massa gent obsedida a buscar traïdors i botiflers, paraules que havíem aconseguit desterrar del nostre univers mental. Les havíem substituït per mots més nobles: generositat, democràcia, llibertat, justícia, solidaritat, tolerància... Tots aquests conceptes només tenen sentit des del respecte profund cap a l’altre, des del nosaltres, que vol dir la suma de nos i altres, la suma de la diferència. Sumar, no restar ni dividir.

És així com hem d’encarar els pròxims anys. Amb l’ànim de sumar més persones al projecte d’un país millor, lliure de decidir i de governar-se. No d’expulsar-les. I per fer-ho necessitem paraules clares i netes. Necessitem fugir dels debats eixorcs, del laberint de paraules trampa -unilateralitat, legitimitat...- en el qual ens hem ficat. Fem-ho més senzill. Diguem-nos la veritat: potser vam ser massa optimistes, potser massa imprudents, potser massa valents. I potser, també, no hi havia altra manera d’avançar. Sigui com sigui, ha sortit la bèstia grossa, que ens ha colpejat amb tota la seva intransigència. I ens ha deixat estabornits i dividits. Què toca, ara? Ni tot ni res. Toca refer-nos del cop -tenir cura dels ferits- i tornar a sumar forces. Aprendre la lliçó duríssima. Tocar de peus a terra i mantenir el cap ben alt, mirant a l’horitzó. Tornar a agafar les regnes de la nau, que ara és en mans alienes i va a la deriva, i fixar de nou el rumb.

Etiquetes