LALLAMBREGADA

Rita i Ada (o Espe i Manuela)

¿Què tenen en comú Margaret Thatcher, Rita Barberá, Angela Merkel, Esperanza Aguirre i Condoleezza Rice? Que són dones, que manen o han manat i, sobretot, que són de dretes. O conservadores. I ha estat, precisament això últim, el que les ha expulsat de l’Olimp de ser considerades Dones. La seva ideologia fa que a cap d’elles li considerin un valor pertànyer al sexe femení. Al món del políticament correcte ser dona suma, sí, però només en segons quines dones. Només les nostres, les compromeses. Les altres perden la condició. Ara mateix vivim dies en què les noves alcaldesses reben molts elogis perquè són dones, pressuposant que només per ser-ho totes elles ho faran molt bé. Ei, i no ho estic dubtant, tant de bo, però en principi crec que tenen les mateixes possibilitats de fer-ho bé (o malament) que qualsevol home. I considerar a priori el contrari és un acte de paternalisme sobreprotector que, en el fons, és masclisme. Als homes i a les dones se’ls ha de valorar pels fets i no pressuposant-los valors per raó de sexe o ideologia.

L’altra dia parlava amb l’exregidora d’un partit d’aquests que no és considerat dels nostres. “Després de 4 anys ningú pot dir que no deixo un full de serveis immaculat. He millorat la feina de tots els homes que m’han precedit, però la superioritat moral d’alguns em nega el reconeixement. Per ser del partit que sóc, no tinc dret a ser considerada Dona”, em va explicar.

Ah, per cert, i amb això no estic dient que les cinc senyores citades a l’inici siguin sant de la meva devoció. Però, en tot cas, no pel fet de ser dones.