La mala sort d’un ministre

Vostè ara mateix podria pensar: carai, quina mala sort hi ha hagut amb els informes de la UDEF filtrats a la premsa per no se sap qui, que al final tots han sigut falsos (no sabem qui, efectivament, però a tots ens ve al cap la poesia aquella que diu “ Jorge a Jorge, verso a verso ”... o una cosa semblant). I potser vostè podria afegir: i la mala sort va a més, perquè la filtració de dilluns a la portada d’ El Mundo va autodestruir-se a les 9 del matí, en un nou rècord olímpic de velocitat còsmica. I vostè ara podria pensar que el brillant argument aquell que les famílies catalanes no dinen juntes el dia de Nadal per culpa de la fractura social va ser excretat en un moment comparable al de santa Teresa fent bafs amb una varietat de farigola coneguda com la Bob Marley.

I vostè ara podria pensar: quina mala sort que un ministre relacioni repetidament sobiranisme i jihadisme i que l’única filiació política coneguda d’un (presumpte) jihadista detingut en una operació antiterrorista sigui haver anat a una manifestació del 12-O, que, ai las, tenia el suport del mateix partit del senyor ministre de les Casualitats (ho van desvelar ahir els companys d’Elcritic.cat amb foto i tot). Arribats aquí, vostè pot pensar: carai, com és possible que un senyor amb tanta mala sort hagi arribat a ministre? Ah, la divina providència és infinita. Tot i que en la tria també hi va ajudar l’obtenció d’un gran objectiu: perpetrar una feina d’intoxicació massiva de l’opinió pública que ha tingut èxit entre una part de la societat a qui anava destinada. I això no és mala sort.