La fi del Somni Americà
Si la classe mitjana és la columna vertebral de l’economia nord-americana, llavors el país pateix d’osteoporosi. O, dit d’una altra manera, cada cop hi ha més rics i més pobres, i el que disminueix és la mítica classe mitjana, el gran símbol de l’American Way of Life. Les dades del Pew Research Center mostren que el 2015, per primera vegada en dècades, els adults nord-americans catalogats com a classe mitjana són menys que la suma de les classes alta i baixa.
Les desigualtats es disparen i l’economia es polaritza més i més. Tant que els segments de població que més augmenten són els extrems: el superior de la classe alta i l’inferior de la classe baixa.
En el discurs de l’estat de la Unió del gener del 2015 Obama citava l’economia de la classe mitjana com a gran prioritat, amb la idea que aquesta economia “significa ajudar les famílies treballadores a sentir-se més segures en un món en canvi constant”. Obama és conscient que la classe mitjana és el motor de l’economia, que és l’extracte social que més consumeix i que, per tant, més dinamitza el mercat.
Una classe mitjana minvant té efectes desestabilitzadors en l’economia i en la societat. En l’economia perquè se la considera el fonament de la despesa consumista; en la societat perquè ha suposat el pal de paller de la societat nord-americana, el símbol d’una manera de viure. Ho porten tan integrat que la gran majoria de nord-americans insisteixen a definir-se com a classe mitjana, malgrat que les xifres els contradiguin. I quan aquesta classe percep que està en perill aquests temors són terreny fèrtil per alimentar l’ira contra l’establishment i contra l’estranger que tan bé saben aprofitar alguns polítics, com el milionari Donald Trump. És la classe mitjana, especialment els seus membres sense educació universitària, la que forma la base que l’està mantenint al capdavant de les enquestes per a les primàries republicanes, per a sorpresa i desesperació del mateix partit.
De l’esplendor dels 60 al Reaganomics
La classe mitjana nord-americana va viure la seva època d’or durant la postguerra de la Segona Guerra Mundial, quan es va convertir en model per a l’American Way of Life, l’atractiu i la influència del poder tou nord-americà. Una arma ideològica en la Guerra Freda. La famosa discussió de la cuina entre Nixon i Khrusxov (1959) no deixa de ser la versió domèstica de la batalla entre el capitalisme i el comunisme; i aquella cuina farcida d’electrodomèstics era el símbol de la classe mitjana amb què Nixon fustigava el comunisme. Als anys 60, amb l’auge dels moviments contraculturals que criticaven els seus valors per conformistes i consumistes, apareixen les primeres esquerdes en una classe mitjana que perd cohesió. El moment crític arriba durant l’estagnació dels 70 i l’aplicació dels Reaganomics dels 80, amb una política fiscal favorable als més rics que va crear una societat del have versus el have not. Ho analitza l’historiador Lawrence R. Sammuel a American middle class, a cultural history, que subratlla la construcció ideològica dels EUA com una “nació de classe mitjana, la primera d’aquest tipus de la història”.
Una classe que ja no és majoria i que, segons Sammuel, ara està en guerra no amb les altres classes sinó amb ella mateixa, amb els extrems que s’allunyen mentre la zona mitjana de la classe mitjana s’aprima cada cop més.
