"Él confía de mí ciegamente y yo al revés"

Ara fa gairebé un any els meus amics em varen fer un vídeo per felicitar-me l’aniversari i en Johan hi explicava així, com diu el titular, la nostra relació de tants anys. Jo no hauria trobat una millor definició per ensenyar com dues persones es poden entendre sabent que l’altre sempre serà on toca i com toca. Potser això és de les poques coses importants a la vida, i de les més difícils d’aconseguir.

No hauríem de reduir la figura d'en Johan al futbol. Tot el que deia i tot el que feia anava molt més enllà. Recordo que fa molts anys el Sergi Pàmies escrivia un llibre sobre en Johan i jo hi ajudava en el que podia. En Sergi deia –o potser ho va escriure–: "Quan arribo a casa dic que vinc de parlar de pintura amb en Picasso". De la mateixa manera que veiem l’obra picassiana en la seva dimensió social, global, hem de veure la contribució d'en Johan a la societat.

Ell ens parlava de dignitat, de respecte, de treball en equip, de disciplina, d’ambició, de passió, de reflexió, de proximitat, de solidaritat, de ser intransigents amb la mediocritat i les mesquineses, de ser generosos amb la gent. La posició al camp, la possessió i la circulació de la pilota eren només exemples de com anar per la vida i com fer front a la nostra responsabilitat social.

"Solo sabe ganar", va dir en Johan d’un prepotent entrenador. Aquestes tres paraules defineixen perfectament el que deia abans. El futbol no és només guanyar, és una contribució a la societat que es fa des d’un terreny de joc i des d’una sala de premsa, i és molt important com es fa i com ho expliquem, perquè estem projectant models socials, models de comportament, models ètics. El millor exemple del que vull explicar és el que vivia quan anava amb ell pels carrers de Madrid. La gent el saludava, l'aturaven per donar-li la mà, per agrair-li el seu comportament. A l’home que els havia fotut dos 5 a 0 històrics! Us podeu imaginar escenes així avui en dia? Difícil, no? Potser perquè estem més ocupats en la mesquinesa cap als rivals que en la grandiositat del respecte cap a les persones que segueixen els altres equips.

L’altre exemple és la seva resposta quan li preguntaven pels millors jugadors del seu temps, i sempre parlava d’en Di Stéfano, resposta que ara tothom consideraria "políticament incorrecta", un "regal a l’enemic". En Johan era tot el contrari a "tu dedo nos señala el camino", indignitat que ha fet un mal social considerable i que ell mai hauria permès que es donés a casa nostra.

D’aquests darrers mesos em vull quedar amb el Johan content, orgullós que en Busquets anés a portar-li una samarreta en nom dels seus companys, feliç que en Pep hagués vingut de Munic per anar a jugar a golf i estar junts una estona, sorprès que en fer-se públic que patia la malaltia la gent el recordés des dels camps de futbol de mig món. El 14 de febrer passat estàvem sols mirant el partit del Barça amb una copa de bon vi, com fèiem sovint. La Dani no es trobava be i era al llit. I vàrem veure el 'seu' penal tirat pel Messi, i es va emocionar tant que és un dels millors records que s’ha endut. A més, era dia 14, el seu número, i els comentaristes holandesos varen fer referència a aquesta circumstància, cosa que encara va trobar més emocionant, encara que fos per casualitat.

Avui li he dit a un amic que m’enviava una abraçada que em sembla que només es moren els bons. I m’ha contestat: "Els altres no ens deixen res". I és ben cert. En Johan ens ho ha donat tot...