DES DE MADRID

Un resultat incòmode

Tot i les alegries impostades, les rialles forçades, seguint les instruccions de gurus i terapeutes polítics, la foto de la nit electoral reflectia, sobretot, una gran incomoditat

Tot i les alegries impostades, les rialles forçades, seguint les instruccions de gurus i terapeutes polítics, la foto de la nit electoral reflectia, sobretot, una gran incomoditat. Ningú ha guanyat, almenys com pretenia, i tots, depenent de com actuïn en clau de pactes, tenen molt a perdre.

La ciutadania ha dit que ja n’hi ha prou de majoria absoluta. Aquest és el principal fracàs, el del PP. La seva hegemonia i arrogància parlamentària només li ha servit, de moment, perquè ningú se senti còmode a prop d’ells, ni tan sols els seus habituals socis de la perifèria nacionalista. En una democràcia parlamentària no guanya el que té més vots sinó el que pot formar govern. Aquesta lliçó és un dur aprenentatge per a la supèrbia popular de l’última legislatura, i li costarà assumir-ho.

El PSOE vol aparentar que ha salvat els mobles, però són els seus pitjors resultats; a nivell intern no s’ho creu ningú, excepte els que s’aferren a temps passats. Si segueixen així condemnaran el socialisme, a la grega, a l’ostracisme. Una situació greu perquè Sánchez acaba d’afirmar, a l’estil Joe Rigoli: “Jo segueixo”. I, si segueix, pot ser que no tingui més remei que intentar formar govern després d’esperar que no ho pugui fer Rajoy. Ho té difícil pels seus excessos verbals, els seus passos sense marxa enrere o, potser, perquè no trobi parella o les baronies perifèriques no ho consentin. A Andalusia, sense un brillant paper electoral, esperen el moment. El més curiós del cas és que qui li ha garantit millors resultats, Andalusia, pot ser la causa de la seva perdició.

Podem se sent còmode. El seu repte és demostrar que té paciència, que el cel pot esperar. De moment, ha posat el llistó alt. Sap que el seu èxit a Catalunya té les arrels en la defensa del dret a decidir i també que el seu soci natural, excepte si hi ha un contorsionisme frenètic de Sánchez, no ho compartirà. La primera aparició d’Errejón a la nit electoral va ser un signe de maduresa; mantenir les seves posicions davant la temptació de formar govern, també.El gran derrotat ha estat Ciutadans, severament amonestat a Catalunya, el seu solar fundacional. També a tot l’Estat; al Senat, ells que defensen llistes obertes, ni se’ls espera. La seva única sortida és demostrar que és el que veritablement és: una formació utilitària, d’ocasió. Així va néixer i per això la volen als voltants del poder. Però continua presa de les seves contradiccions, sota l’aparença d’estabilitzador.

El cinquè actor (no presencial)

Queda un actor no presencial, del qual s’ha parlat poc en campanya però que comença a deixar-se veure, de moment, a la borsa: el poder econòmico-financer i la UE, que són el mateix. No és fàcil ser autònom a la UE, ho és més ser dependent. Rajoy ha estat el seu alumne avantatjat; Zapatero ja va tastar la cicuta. Les pressions seran majúscules, ja ho són, i els telèfons amb Brussel·les i Berlín ja cremaven des d’ahir mateix al matí. La Gran Coalició plana sobre tots, els seus mentors i peons ja s’estan movent. Hi ha molt en joc i, quan és així, ni la història, encara que tingui ja més de cent anys, es respecta.