Un 11-M sense sang

Des de l’independentisme toca explotar de manera intel·ligent el nerviosisme espanyolista

Potser el clixé que ha quedat en la memòria col·lectiva diu una altra cosa. Però el 14 de març del 2004 el Partit Popular no va perdre inesperadament les eleccions generals com a conseqüència dels atroços atemptats de tres dies abans als trens de Rodalies de Madrid; ni tan sols a causa de les manipulacions informatives i les mentides governamentals propagades durant aquelles jornades convulses.

Succeí més aviat que, ensuperbits per la majoria absoluta obtinguda l’any 2000, Aznar i el seu equip s’havien passat els quatre anys següents governant amb una arrogància, amb un menyspreu de les opinions i les sensibilitats alienes, amb un afany d’humiliar el discrepant (en relació a la Guerra de l’Iraq, a la llei de partits polítics, als sentiments identitaris de moltíssims catalans i bascos...), que van acumular contra el PP un enorme dipòsit d’indignació. La matança de l’11-M i les posteriors intoxicacions mediàtiques van ser l’element catalitzador i mobilitzador que transformà aquella indignació en vots –sobretot, vots catalans– i expulsà el PP del poder. “Supimos que se perdían las elecciones cuando salió el índice de participación en Cataluña”, reconeixeria poc després Ana Botella de Aznar.

La sentència del cas Gürtel ha estat un 11-M incruent: el factor imprevist que ha mobilitzat tots els indignats per l’actuació del PP

Doncs bé, podríem dir que la sentència del cas Gürtel ha estat una mena d’11-M incruent: el factor (relativament) imprevist o sobrevingut que, en pocs dies, va federar i mobilitzar tots els agreujats, tots els indignats per les actuacions de l’executiu del PP des de fa sis anys i mig al voltant d’un objectiu comú, simple però emocionalment molt reconfortant: foragitar Mariano Rajoy i els seus de la governació de l’Estat. Aquest cop no a través del vot popular, sinó de la seva representació parlamentària, però altra vegada amb un paper crucial de Catalunya: divendres passat van votar 'sí' a la moció de censura 36 dels 47 diputats catalans, més del 76%.

És des d’aquesta perspectiva que una abstenció dels parlamentaris d’ERC i del PDECat resultava inimaginable. Potser alguns personatges allunyats de la realitat i curts d’experiència política, o certs independentistes hiperventilats, creien que se'n podien sortir afirmant que, entre el PP i el PSOE, no hi ha cap diferència. Els partits, que tenen antenes desplegades per tot el territori, van entendre aviat que no podien negar a més de dos milions de compatriotes el goig de castigar pòstumament el Jorge Fernández Díaz de les clavegueres patriòtiques; el plaer de descavalcar aquell ministre Juan Ignacio Zoido que considerà “legítimas, profesionales y proporcionadas” les càrregues policials de l’1-O; el gust de donar una lliçó als sarcasmes de Soraya Sáenz de Santamaría (“...ahora se llama Diplocat en li-qui-da-ció”); la satisfacció d’enviar a l’atur forçós Enric Millo, el petit virrei usurpador que, encara fa una setmana, amenaçava els alcaldes a propòsit dels llaços grocs.

Però, més enllà d’una visceralitat que no hauríem de desmerèixer (la política també són sentiments, el PP n’ha trepitjat molts i això no surt ni hauria de sortir mai gratis), l’aposta del PDECat i d’ERC per investir Pedro Sánchez també té una justificació estratègica: la moció de censura victoriosa ha fet saltar pels aires el bloc del 155, i no cal haver llegit gaire ni el xinès Sun Tzu ni el prussià Von Clausewitz per saber que aguditzar les contradiccions del camp adversari és sempre positiu per als interessos propis.

El sí del PDECat i d’ERC a investir Sánchez té una justificació estratègica: aguditzar les contradiccions de l’adversari és positiu

Naturalment, això no significa que el sobiranisme català hagi de rebre el flamant president socialista com un messies redemptor. Pedro Sánchez, a banda d’una provada resiliència, té l’avantatge d’aparèixer d’entrada com l’anti-Rajoy, i el seu inesperat triomf ha descol·locat tant els vells dinosaures del PSOE com la premsa d’estat –notòriament, 'El País'– que tant contribuí a fer-lo caure l’octubre del 2016. No és el mateix apunyalar per l’esquena un secretari general que un president del govern, fins i tot precari, que disposa de moltes més armes per defensar-se i àdhuc contraatacar; per exemple, aquell telèfon que la vicepresidenta Soraya utilitzava per demanar als bancs que seguissin injectant liquiditat a certs diaris en fallida... En tot cas, des de l’independentisme, toca 'wait and see', receptivitat als moviments que Sánchez pugui fer i explotació intel·ligent del nerviosisme espanyolista.

Pel que fa als dirigents, quadres i militants del Partit Popular que no entenguin què els ha passat, jo els aconsellaria tornar a veure la compareixença de María Dolores de Cospedal en una comissió del Congrés, dimarts passat, i la intervenció de Rafael Hernando al ple de divendres, en el debat de la moció de censura. Veure-les, i contemplar la desimboltura d’ambdós desqualificant els jutges de la Gürtel (un d’ells, “próximo a los filoetarras”) i titllant de “tendenciosa” la seva sentència; l’estil perdonavides davant l’oposició (“Esto, repítamelo fuera...”); el cinisme d’arrogar-se el quasi monopoli de la democràcia. Si, després d’examinar aquests vídeos, la gent del PP encara no entén per què ha perdut el govern, és que estan definitivament desqualificats per a l’acció política.