Tecnologia i responsabilitat ètica

L’exageració en la valoració del que és natural podria ser un insult a la intel·ligència humana

La setmana passada ens va deixar en Josep Maria Rovira Belloso, un capellà que va tenir un paper molt destacat en la renovació teològica i social de l’Església durant els anys finals del franquisme. Des de la meva sintonia intel·lectual amb ell, i des de la forta amistat que hi tenia, voldria retre-li un homenatge; m’ha semblat que podia fer-ho reproduint, de manera molt condensada, algunes reflexions meves incloses en un llibret que ell i jo vam escriure l’any 2000 i que va publicar, amb un títol semblant al d’aquest article, la Fundació Joan Maragall.

1. Ètica i moral. Deia jo que l’ètica parla sobretot de valors i de principis, i que la moral tracta més aviat de normes i de comportaments. No és estrany que el mot 'ètica' provingui de l''ethos' grec, i que 'moral' derivi del llatí 'mores'. Són els grecs els qui ens van deixar el pensament i la filosofia; i el gran llegat dels romans van ser les lleis. L’ètica és prèvia a la moral, es preocupa de les finalitats i té un caràcter més intern; la moral orienta sobre les conductes i té més cura del que és extern. A vegades penso que la nostra cultura, i també l’Església, ha passat massa pel llatí i no prou pel grec...

2. Tecnologia. Expressava la meva convicció que la tecnologia és un tret fonamental de l’espècie humana; és la utilització per a la vida dels coneixements científics adquirits i transmesos. La intel·ligència genera coneixements, i la seva aplicació crea instruments útils. En la història evolutiva, algunes espècies han desenvolupat habilitats físiques o sensorials superiors a les dels éssers humans; però la clau del nostre progrés ha estat la gran capacitat del nostre cervell, que ha permès utilitzar eines, tant materials com intel·lectuals, que ens ajuden a millorar les nostres vides i a aconseguir les nostres finalitats.

Aquest progrés s’ha accelerat molt en els últims temps i ha produït l'evidència i la percepció que tenim un enorme poder a les nostres mans. Aquesta situació ha generat una barreja d’orgull i d’angoixa vers el futur, i ha introduït en el nostre pensament la possibilitat de marcar límits ètics a la tecnologia i de reflexionar sobre la responsabilitat personal en la utilització de segons quines eines. Fa uns anys ens preguntàvem quins serien els límits on arribaria la tècnica; ara en molts camps ens preguntem quins són els límits que cal posar a la tècnica, i si això serà possible...

3. Esferes de col·lisió. Repassava, de manera molt superficial, algunes àrees en què es produeix aquesta col·lisió entre ètica i tecnologia. En concret em fixava en tres. Primera, l'enorme capacitat de generar i difondre informació, i el conflicte entre transparència i intimitat, així com l'explotació econòmica de les dades personals. Segona, els grans progressos en el món de la medicina i la biogenètica, i les seves conseqüències en tot el que està relacionat amb l’inici de la vida i el seu final, així com amb l’herència biològica. I, finalment, l’increment de les desigualtats que provoca el fet que les noves eines siguin acaparades per una part reduïda de la societat, i per tant cada vegada sigui més gran el fenomen de l’exclusió, tant a nivell local com global.

4. Alguns principis d’actuació. Acabava l’escrit amb algunes reflexions generals, en forma de sentències curtes i un xic rotundes. En reprodueixo algunes:

–No tot el que és nou és millor, però tampoc és millor tot el que ja és conegut i provat.
–No tot el que és tècnicament factible és bo, ni tot el que és bo i possible ha de ser obligatori.
–No només el que és natural és bo; l’exageració en la valoració del que és natural podria ser un insult a la intel·ligència humana.
–La distinció entre mètodes naturals i mètodes científics per assolir un mateix objectiu no ha de canviar el judici sobre la bondat de la finalitat.
–Les noves eines no canvien la moralitat de les finalitats, sempre que no introdueixin nous efectes perjudicials o nous riscos.
–No hi hauria d’haver formulació de principis morals sense un compromís personal vital.
–Els principis doctrinals són un element per il·luminar la consciència de la persona, però és aquesta qui finalment ha de judicar i decidir.
–La conducta ètica no exclou l’acceptació del risc d’equivocar-se.
–No hi ha comportament moral sense estimació a les persones afectades.
–La finalitat no pot justificar els mitjans, però l’amor pot omplir de sentit algunes conductes dubtoses.

5. Homenatge. Tanco el record amb unes sentències amb què en Josep M., des de la seva posició de teòleg, acabava el seu escrit:

–La llibertat ens fa responsables; és imprescindible l’educació de la llibertat.
–Som responsables d’impedir la decadència del món i de millorar-lo. El millorament del món en un sentit humà l’acosta al Regne de Déu.
–La vocació de Déu dona lloc a la fe, i la fe dona lloc a l’acció de l’amor.

Etiquetes