Una societat encallada

1.Davant d'un problema social greu, un milió i mig de persones signen una iniciativa perquè el Congrés espanyol tramiti una llei per modificar el règim hipotecari i els processos de desnonament. Sorprenentment, la majoria absoluta d'un partit està a punt d'impedir que la iniciativa es discuteixi; rectifica a l'últim moment, no se sap ben bé per quines raons, i finalment aquesta mateixa majoria aprova un text en què es recullen ben poques de les propostes inicials. Jo no coincideixo amb totes, però no puc entendre que no es permeti un debat, ni hi hagi voluntat de negociació sobre algunes propostes, molt ben intencionades però difícils d'acceptar en la seva totalitat. És cert que en algun moment els promotors havien dit que volien que s'aprovés el text de forma íntegra, sense cap retallada... Mentrestant, la situació social s'agreuja.

Em pregunto: ¿la situació social no era prou greu per haver-ne avançat la solució, sense haver d'esperar a la mobilització popular? ¿On és la sensibilitat dels que ens governen? ¿És justificable la intenció inicial de rebutjar la proposta, sense ni tramitar-la ni discutir-la? ¿És que algú creu que els onze milions de vots que va tenir el PP l'autoritzen a menysprear la voluntat d'un milió i mig de ciutadans manifestada a través d'un mecanisme legal?

2.Al setembre, un milió i mig de persones es congreguen a Barcelona darrere d'una pancarta per un "nou estat". La força d'aquesta manifestació fa que el Govern decideixi sobreposar, a la negociació prevista sobre el pacte fiscal , una reivindicació confusament independentista. La trobada entre els dos presidents és un fracàs complet, que tots dos atribueixen a la posició tancada de l'altre. Es convoquen unes eleccions plebiscitàries amb la reivindicació del dret a decidir , i en surt una majoria a favor, però amb uns resultats molt diferents dels esperats. El nou Parlament aprova dues resolucions, una de caràcter sobiranista , amb una majoria àmplia, i una altra sobre el dret a decidir , amb una majoria superior a dues terceres parts. La situació política s'encalla, i es comencen a buscar camins de diàleg. La situació econòmica ja estava encallada i el malestar social creix.

Em pregunto: ¿es va exagerar, com sempre, la xifra de manifestants? ¿Els ciutadans que hi van participar, en quantitat no igualada anteriorment, reivindicaven la independència, volien un estat nou, volien poder decidir o donaven suport al president Mas en la negociació del pacte fiscal? ¿Pot ser que se'n fes una lectura equivocada a Madrid, pensant com de costum que era una flamarada passatgera? ¿Pot ser que també hi hagués una lectura equivocada aquí, com es va veure en les eleccions? Davant d'aquesta confusió, ¿no és cert que el que es necessita és una consulta a la població, per conèixer realment la seva voluntat, expressada democràticament i no pas interpretada pels partits o per les opinions publicades? ¿Com és possible que es pugui seguir posant entrebancs a la consulta amb arguments constitucionals que s'oposen a la democràcia? ¿Cal anar prenent ara decisions pressuposant ja el resultat de la consulta, i alimentant així les actituds radicals en contra?

3.Tant aquests dos processos com altres que veiem aquí i en països veïns (penso en Itàlia) ens demostren que tenim un problema: hem d'assegurar que el funcionament dels mecanismes de la democràcia representativa permeti escoltar i atendre la voluntat dels ciutadans, que és on resideix la sobirania. Els sistemes actuals de selecció i d'elecció dels gestors públics els han anat allunyant de la gent, i han creat un gran desencís, conseqüència de la sensació de no ser escoltats. L'aparició de vies alternatives (moviments, assemblees, plataformes, xarxes...) n'és un símptoma clar, que cal poder aprofitar en el moment de repensar les institucions. De moment fan un gran servei de denúncia i d'engrescament, però hauran d'evolucionar per poder tenir un paper en la gestió dels interessos públics i per evitar el perill de convertir-se en corrents purament populistes i antipolítica.

Necessitem uns governs forts. La fortalesa, que ha de venir del suport popular, eliminaria la seva impotència i evitaria que segueixin en mans dels poders financers globalitzats. Se'ns va dir fa uns anys que calia refundar el capitalisme. L'únic que s'ha fet per ara és reforçar els bancs. ¿Què esperem per reformar i recuperar la política?