El futur de Catalunya: entre Pujol i el 9-N

El sotrac que ha provocat la confessió de l’expresident Jordi Pujol tindrà, amb total seguretat, conseqüències polítiques encara inimaginables en els propers anys al nostre país. La punta de l’iceberg que s’intueix darrere d’aquesta confessió accelerarà el declivi de l’actual sistema polític, fonamentat en quatre eixos: el finançament dels grans partits, el final del bipartidisme, els privilegis de les elits polítiques del país i la idea d’una democràcia representativa en què els càrrecs electes exerceixen un poder personal, i no merament de representació del poble.

El cas Pujol, a l’espera que previsiblement s’agreugi amb més confessions, esdevindrà un esclat sense precedents al nostre país si, darrere de l’herència familiar, s’hi amaga una trama d’enriquiment personal. Per tot plegat, el més interessat a explicar amb claredat l’abast de la situació hauria de ser el mateix Pujol compareixent a la comissió d’afers institucionals del Parlament a partir del 2 de setembre, tal com va acordar la junta de portaveus del Parlament de Catalunya. Si s’hi nega, o busca complicitats de les forces polítiques que sostenen el govern, estarà deixant tota l’ombra de la sospita sobre una presumpta trama familiar que hauria saquejat les arques de la Generalitat.

Ara bé, hi ha dues qüestions fonamentals que es planteja la societat catalana arran de la confessió de l’expresident. La primera: com podem acabar amb la corrupció? I la segona: ¿aquesta situació afectarà el procés de consulta engegat al nostre país?

Com podem acabar amb la corrupció? Malauradament, la corrupció és estructural al nostre sistema i, per tant, serà difícil acabar amb la corrupció si no acabem amb l’actual sistema. Per desgràcia, no només hi ha corrupció a la política; hem vist corrupció a la casa reial, a les entitats bancàries, a les empreses privades, al món de l’esport, a la judicatura, al món sindical... No obstant això, el pitjor no és la corrupció en si mateixa, sinó la impunitat que l’envolta. Caldria una reforma del Codi Penal per evitar, per exemple, que el frau fiscal de Jordi Pujol (i d’altres) prescrigui, ja que, si un càrrec públic comet frau, està defraudant doblement; urgeix la creació d’una reforma que obligui els defraudadors i corruptes que han saquejat les arques públiques a retornar, amb interessos, l’import de la quantitat sostreta, o l’elaboració d’una llei contra la corrupció, com tenen alguns països, que estableixi fórmules revocatòries dels càrrecs electes (per evitar debats estèrils com el de la figura de l’imputat). Més enllà de cartes ètiques, codis de bona conducta i lleis de la transparència, calen elements legislatius per prevenir la corrupció i, si es produeix, que mostrin tolerància zero.

¿El cas Pujol afectarà la consulta del 9-N? Rotundament, no. Els catalans i les catalanes som conscients des de molt abans del 12 de desembre del 2013, el dia en què vam acordar la data i la pregunta, que iniciàvem un procés difícil i amb un camí barrat pel govern del PP. Una falta de democràcia que no només s’explicita en la negativa a la consulta, sinó també negant el dret a l’avortament de les dones, negant la universalitat de la justícia o de la sanitat pública o negant la realitat plurilingüística de l’Estat amb lleis retrògrades com la Lomce.

Ara bé, és veritat que no esperàvem que una figura tan rellevant de la política catalana com Jordi Pujol col·laborés amb el president Rajoy a posar bastons a les rodes al procés català. Per sort, el procés social que s’ha engegat a Catalunya no té marxa enrere i està per sobre del president Mas i del president Rajoy, i també de CiU i del PP. És propietat del poble de Catalunya, que l’està liderant. Només aconseguirem garantir l’exercici del nostre dret a decidir sempre que tinguem clares tres coses. Primera: el dret a decidir no té preu, per tant, les retallades no poden ser l’excusa per poder votar. Segona: necessitem una consulta amb garanties democràtiques en què es puguin expressar tant els partidaris del sí-sí, com els del sí-no i els del no-no, perquè només això l’avalarà internacionalment. I tercera: un país no és res sense els seus serveis públics, per tant, cal no avalar la venda d’allò que és públic, la privatització dels serveis o el monopoli privat dels sectors estratègics, perquè si continuem en aquesta línia qui tindrà dret a decidir sobre nosaltres seran aquestes empreses privades. Aquestes són, doncs, les tres prerrogatives imprescindibles per a la garantia de l’exercici democràtic del dret a decidir.

En conclusió, tant el cas Pujol com l’actitud immobilista de Rajoy en la consulta del 9-N són dos elements que mostren l’esgotament d’un règim que només quedarà superat quan la ciutadania pugui decidir-ho tot. Ens cal, doncs, una lluita aferrissada per aconseguir una Catalunya nacionalment lliure per decidir el seu futur, socialment justa per conviure entre iguals que som diferents i políticament neta.