A cadascú el que li correspon

Jedem das Seine” és la traducció alemanya del títol d’aquest article. Correspon a Suum cuique, màxima del dret romà incorporada a la llei alemanya. És el que hi ha escrit al camp de concentració de Buchenwald, situat a poca distància de Weimar, al bosc d’Ettersberg, on Goethe i Schiller vivien, passejaven i parlaven. El zenit de la il·lustració alemanya al costat de la degradació humana portada a un insuperable extrem. Aquestes paraules expressen en sentit literal l’ideal de justícia, i van ser el lema de l’orde de cavalleria Àguila Negra, creat el 1701 per Frederic I, rei de Prússia. Van ser també el tema central i el títol de la cantata BWV 163 de J.S. Bach, estrenada el novembre del 1715. La paradoxa és dolorosa i punyent. Una frase justa transformada en una raó per a l’opressió i la mort.

El text i la tipografia de la Bauhaus que reprodueix el rètol de Buchenwald van ser creats per Franz Ehrlich, membre d’aquesta escola de disseny i arquitectura que va treballar amb Klee, Kandinski i Gropius. Ehrlich, comunista, va rebre l’encàrrec de les SS el 1934, quan va ser jutjat, condemnat per alta traïció a l’estat i empresonat a Buchenwald. La seva amnistia arribaria per l’aniversari d’Adolf Hitler del 1939.

Quan acabada la guerra es va fundar la República Democràtica Alemanya sota control de l’URSS, Ehrlich va continuar treballant a Buchenwald, convertit en un camp de concentració per als antiestalinistes que des del 1948 formaria part del Gulag. Ehrlich es va fer col·laborador de la Stasi, policia secreta de la RDA. És un exemple del que van patir i viure molts alemanys del 1935 en endavant, especialment els que varen quedar a l’Alemanya comunista. Sempre obligats per un estat totalitari.

El rètol era més visible des de l’interior que des de l’exterior. Era, doncs, una perversitat que feia sentir als presoners la seva culpabilitat per haver-se oposat a l’estat, però també podia llegir-s’hi que els causants de la presó i el patiment dels detinguts serien jutjats passats els anys pels seus crims contra la humanitat. No està clar si Franz Ehrlich tenia aquesta intenció... És un missatge ambigu i interpretable, però malgrat tot va ser utilitzat per causar un greuge permanent, per repetit i visible, als presoners. Cap altre camp de concentració o d’extermini -Dachau, Auschwitz, Bergen-Belsen...- tenia aquest rètol. A tots s’hi podia llegir “ Arbeit macht frei ” [El treball us farà lliures], també una perversitat per la seva falsedat rotunda. Privats de llibertat els que la patien, mai va produir l’efecte anunciat.

Per Buchenwald hi van passar els premis Nobel Elie Wiesel i Imre Kertész, els primers ministres francesos Léon Blum i Paul Reynaud, el psicòleg Bruno Bettelheim, Jorge Semprún i el líder del partit comunista alemany Ernst Thälmann... No va ser un camp d’extermini com Auschwitz, malgrat que en els seus 8 anys d’existència hi van morir 56.000 persones, especialment estrangers: txecs, francesos, pilots americans abatuts sobre Alemanya, etc.

El camp va ser alliberat pel general Patton l’abril del 1945 i, un cop descobert l’horror, el general Eisenhower el va visitar en persona. “Vaig anar al camp per veure de primera mà la bestialitat, la crueltat i la mort per fam que s’hi va practicar, i desmentir que aquests fets poguessin ser atribuïts a la propaganda”, va dir.

Acabada la guerra, l’agost del 1945, l’URSS hi va instal·lar un nou camp de concentració. Per als comunistes, havent-hi mort el líder del partit a Alemanya, Ernst Thälmann, era un lloc especialment emblemàtic que podia servir per denunciar els crims del nazisme. De fet, es va crear la fantasia que els comunistes s’havien revoltat contra les SS i havien alliberat el camp abans de l’arribada dels aliats. Era la Guerra Freda. Els crims del nazisme es van fer públics més ràpidament a l’est que a l’oest per la voluntat del comunisme de demostrar la seva victòria en la guerra i, amb això, demostrar la seva superioritat sobre la democràcia en el pla de la teoria política. Encara no s’havien posat de manifest la ineficàcia de l’economia planificada i la corrupció i l’abús de poder que suposa la “dictadura del proletariat”.

Quan un règim cau, molts s’afanyen a declarar-se’n enemics. Però només ho fan llavors. Vaig viure uns anys a Alemanya i vaig comprovar que molts coneguts alemanys quan parlaven dels seus pares coincidien en afirmar que havien fet la guerra al front de l’est. Vaig trigar a comprendre que era una manera subtil de dir que els seus pares es van oposar al règim nazi. És cert que era al front de l’est, el més dur durant la guerra, on anaven els que d’una manera o altra no eren simpatitzants del règim... Però el silenci del poble alemany mentre el Reich guanyava la guerra va ser clamorós. Mai sabrem la veritable intenció de Franz Ehrlich quan va referenciar Buchenwald a l’expressió “ Jedem das Seine ” [A cadascú el que li correspon].