La solitud volguda

La solitud volguda / FDSF DFDSFSDF SDF FIRMA FOTO

El 1962, el secretari d’Estat dels Estats Units, Dean Acheson, va dir en un discurs a West Point: “El Regne Unit ha perdut un imperi i no ha trobat encara el seu rol al món”. La resposta aïrada del premier Macmillan en una carta pública als diaris va ser: “El Sr. Acheson ha comès l’error en què molts han caigut en els darrers 400 anys, inclosos Felip d’Espanya, Lluís XIV, Napoleó, el Kàiser i Hitler”. La referència històrica és intel·ligent, però la realitat política i econòmica no l’acompanya. La qüestió era: ¿el país s’havia d’ajustar a aquesta pèrdua o havia de trobar un substitut per a l’imperi perdut? Aquest és el dubte present en la política del Regne Unit dels últims cinquanta anys.

De fet, “la relació especial“ amb els EUA ha estat la que ha guiat i condicionat la política britànica des de la guerra. En la crisi de 1956, en què França i el Regne Unit van haver d’acceptar la derrota a Suez, forçats pels EUA, la França de De Gaulle decideix separar la seva política exterior de la dels EUA i crear autònomament la seva força nuclear, la “force de frappe ”, mentre que el Regne Unit de Macmillan subsidiaritza aquest poder als EUA, compra el seu armament i utilitza la seva tecnologia. Per a De Gaulle fer-ho era deixar la sobirania europea colonitzada i supeditada als EUA. La visió britànica era diferent en gran part per interès i conveniència. ¿Era un forçat realisme portat a l’extrem?

Quan els EUA envaeixen l’Iraq el 2003, França i Alemanya s’hi oposen i el Regne Unit de Blair hi participa. Una nova mostra més de la necessitat de preservar “la relació especial” amb els EUA.

L’enfortiment de la Unió Europea amb el Tractat de Maastricht i l’euro empenyen el Regne Unit a agafar més distància i mantenir la seva moneda. De fet, es plantegen progressivament amb més força el que amb el temps serien les raons i arguments clau per a l’èxit en el referèndum de separació. La UE no potenciava, sinó que “limitava” el projecte del Regne Unit al món. La relació de forces s’havia invertit. Era la UE qui marcava el camí al Regne Unit i no a la inversa. Des de Guillem III al segle XVII, mai el Regne Unit ha dimitit de la seva voluntat d’independència... els europeus continentals no sempre ho hem entès i sens dubte en els últims anys ho hem oblidat.

Els euroescèptics guanyen popularitat i els avantatges del mercat únic es dilueixen quan la lliure circulació de persones imposa al Regne Unit una immigració que el país no vol acceptar per raons tant econòmiques com socials. Però la ciutadania britànica, que percep un atractiu creixent en allunyar-se de la UE, no sintonitza amb el seu govern, que no veu alternativa a la “relació especial” amb els EUA malgrat un rol progressivament més dependent i malgrat les friccions polítiques entre Washington i Londres, que deixen rastre perquè subratllen la pèrdua de pes polític del Regne Unit.

Ara, una vegada consumada la separació de la UE, el Regne Unit no té una alternativa clara perquè els EUA són essencialment de poca confiança -després de la devastadora presidència Trump- per a un acord econòmic a llarg termini, perquè el president Biden intentarà mantenir una relació propera amb la UE i finalment perquè des de la presidència Obama els seus interessos econòmics estan més centrats al Pacífic que a l’Atlàntic. L’OTAN, que podria ser el camí per mantenir una aliança amb els EUA i reforçar el poder militar del Regne Unit al món, ha estat titllada pel president Trump de “caduca i obsoleta” i posada en qüestió per França. A la pregunta de si el seu estat hauria de defensar un altre estat membre, en cas d’atac de Rússia, només el 41% dels francesos, el 34% dels alemanys i el 25% dels italians responen positivament, assenyala L.D.Freedman en un article recent al Foreign Affairs. Existeix encara l’aliança? El Regne Unit ha declarat que la protecció nuclear que pot oferir als seus aliats a l’OTAN és una realitat. ¿Ho és o és un complement innecessari perquè està condicionat per la protecció dels EUA?

El focus del Regne Unit ha estat més el nord que el sud d’Europa i les prioritats de la UE són ara al nord d’Àfrica. Aquest és probablement un motiu més per a un allunyament que creixerà amb el pas del temps.

El repte del premier Johnson és gestionar la tensió entre la dependència i la interdependència de la UE. Nega que el Brexit sigui un retorn a la mirada interior, denuncia per erroni l’eslògan del “Regne Unit primer” i advoca per un “Regne Unit global” campió en les relacions multilaterals... Resulta poc convincent perquè el seu pes específic és insuficient per mantenir una política pròpia i independent. A la UE creix el convenciment que la sortida del Regne Unit ha permès arribar a acords, el programa de “Reconstrucció i resiliència”, abans impossibles. Els camins divergeixen... i la recança pel Brexit es dilueix a la UE.

La voluntat de negociar des de la força amb la UE la sortida del mercat únic és una prova més de la incoherència de la política britànica, més un desig que un fet perquè, dins o fora de UE, aquest és encara el seu mercat prioritari. El Regne Unit demostra de nou una voluntat de negociar des d’una posició que és més un record del passat que una realitat del present. Dean Acheson tenia raó...