Periodista de Catalunya RàdioEls habituals de la Ciutat Esportiva expliquen una anècdota que no s’ha confirmat mai. Segons aquest relat, algú amb molt de poder al club els últims anys va veure com li tancaven la porta del vestidor als morros quan intentava entrar-hi amb l’argument d’“aquesta és una àrea privada dels jugadors”. Qui barrava el pas amb fermesa era un dels pesos pesants del vestidor. El millor Barça de la història ha viscut en un búnquer. Massa sovint tant els directius com els directors esportius han tingut dèficits d’informació del que estava passant allà on es coïa a foc lent el millor equip de la història: al principi, per la personalitat dels entrenadors, i per l’autoritat i l’ascendència que han anat agafant els pesos pesants entre els jugadors, més endavant. Contra aquestes dues circumstàncies ha topat una vegada i una altra l’estructura del club, d’un règim o d’un altre. Amb aquest caldo de cultiu s’ha produït l’adéu de Chema Corbella. El club està en mans d’uns executius allunyats dels focus però acostumats a governar empreses amb mà de ferro. En molts casos per “netejar-les”, fer-les productives i vendre-les a un tercer. Això és el que es viu internament al Barça des del 2010. Aquest perfil de gestors executius no entenen de codis futbolístics i no són capaços d’acceptar que algú allunyat de la seva formació acadèmica i amb l’única experiència professional d’haver servit al club durant una vida sencera els barri el pas. O els tracti de tu a tu. O no els faci les reverències que exhibeixen la resta de treballadors de “l’empresa”. L’objectiu pot semblar legítim: recuperar el control de la cuina. Però acomiadar una institució com Corbella de la manera com s’ha fet ens fa perdre un trosset aparentment petit d’ànima.
