La decisió de Colau

Si renuncies a la defensa inequívoca del dret a l'autodeterminació, t’obligaràs a convertir-te en un partit autoritari o que visqui dels efluvis de l’autoritat

Mentre el Pacte Nacional pel Referèndum anunciava l’aprovació d’un manifest que demana un referèndum pactat, la Moncloa filtrava una notícia que anunciava mesures repressives contra el referèndum, amb la cèlebre promesa de precintar les escoles.

La característica principal de la nova etapa de confrontació entre les institucions catalanes i les de l’estat central és la lenta constatació que totes les mesures que s’anuncien són només mesures de força metafòricament. L’Estat i el seu corifeu va acceptant de mica en mica que en els temps que corren la violència només és possible com un acte de rendició: la legitimació d’un nou ordre polític a Catalunya. La por es va dissolent com un sucre en el café para todos.

Però com recordaven Aleix Vidal-Quadras en un tuit i Francesc de Carreras en una magnífica entrevista d’Andreu Barnils a Vilaweb, el mecanisme que l’Estat sí que té al cap és la suspensió explícita de l’autonomia, prenent el control del departament d’Ensenyament i de les forces policials per començar. El nomenament de Millo obeeix a aquesta estratègia.

Dic “explícita” perquè fins ara la intervenció ha estat implícita. Va començar amb el xantatge de les bestretes, cap al 2011, va continuar amb l’operació del FLA i l’escanyament del poc marge de maniobra de la conselleria d’Economia. Va mantenir el ritme amb la recentralització de decisions i organismes anunciada en un document de racionalització de l’administració de més de 700 pàgines. Va traspassar la línia formal amb els policies patriòtics del comissari Villarejo, que ha començat a engegar el ventilador de merda per mirar d’estalviar-se un procés judicial, i amb les maniobres del ministre Fernández Díaz i el jutge De Alfonso per mirar de generar convulsions en els serveis públics. Per no parlar de les suspensions del TC, els afinaments de la Fiscalia, les operacions anticorrupció que busquen de tot menys acabar amb la corrupció o l’aprovació de la llei de seguretat nacional, que amplia l’abast de l’arbitrarietat.

La intervenció directa de la Generalitat no és cosa fàcil, encara que fer un paper que ho digui sigui tan senzill com escriure un editorial des del despatx de la vicepresidenta. Però això només vol dir que l’autoritat a Catalunya podria patir un moment de dubte.

Quan es posa en qüestió la sobirania, quan es defensa un dret que el poder establert nega, la veritable autoritat emergeix com una relació de confiança entre el poble i el govern

Diguin el que diguin els nacional-legalistes, quan es posa en qüestió la sobirania, quan es defensa un dret que el poder establert nega, la veritable autoritat emergeix com una relació de confiança entre el poble i el govern. Els polítics, els representants, actuen de mediadors entre aquests dos pols i són els bastidors de la confiança. És un joc d’implícits difícil de calibrar, però té conseqüències a llarg termini. Això vol dir que allò que facin els polítics tindrà conseqüències per a la gent i els seus drets, no només en el cas concret d’un referèndum sinó en general, en la seva relació amb l’autoritat, des d’aleshores i en endavant. L’impacte ressonarà durant dècades en tots els àmbits de la política i la societat. No és en cap cas un tema menor, des de cap perspectiva o ideologia.

Pel mateix motiu, tindrà conseqüències en les carreres dels representants i líders socials perquè, en el moment en què la sobirania està en joc, la influència dels polítics és menor que en temps de normalitat. Un error en aquest context pot buidar d’autoritat els líders que ara pensen que en gaudeixen, i els pot obligar o bé a abandonar la política o bé a haver d’aliar-se amb les forces de l’autoritarisme per poder sobreviure. Aquest és el context en què es troben tots els nostres polítics, i, encara que sigui retòricament, la majoria ja se sap de quin costat més o menys cauran.

Qui encara no ha pres una decisió és l’alcaldessa de Barcelona. Els documents i debats del nou partit que volen fundar indiquen que encara no han pres una decisió perquè pensen que se’n poden sortir sense haver de prendre-la. Parteixen del supòsit que podria ser que tot fos comèdia, i que, per tant, més val tenir una comèdia pròpia que els permeti pescar en les aigües confuses de la farsa.

És una lectura equivocada, i cada cop es veurà més. Ho és perquè el que està en joc és el dret a l’autodeterminació, que va més enllà de les preferències o conveniències polítiques. I passi el que passi, si renuncies a la defensa inequívoca d’aquest dret, t’obligaràs a convertir-te en un partit autoritari o que visqui dels efluvis de l’autoritat. Per aquest camí, Un País en Comú pot acabar sent indistingible, en el que és essencial, de Ciutadans. La decisió contrària, en canvi, col·loca Colau al centre de la política catalana, i potser espanyola, durant una generació.