“Poden empresonar les persones, però no el desig”

BarcelonaA Manuel Rivas només li va caldre recitar un poema per guanyar-se el públic que pràcticament omplia l’auditori Sagarra de l’Ateneu Barcelonès. “Fuxir, / tiveron que fuxir, / fuxir do amor / para poder amarse”, va dir en gallec. Parlava de la Marcela i l’Elisa, “dues mestres que es van unir en matrimoni el 1901 sense que se sabés que eren dones i que posteriorment van haver d’exiliar-se, fins que es van retrobar a l’Argentina”. L’advocada Gemma Calvet l’acabava de presentar com un autor que escriu “des de la denúncia”, abans de matisar que als seus llibres sempre es mostra “a favor d’allò més vulnerable” i clama “contra les injustícies humanes”. “Tot això ho ha fet amb bellesa -va afegir-, fet que el converteix en alguna cosa més que en un bon escriptor”.

Semblava que Rivas mostraria sobretot el seu costat més líric, però de seguida va virar cap a alguns dels seus temes estrella, com ara la reivindicació de la memòria històrica, del periodisme ben fet i de la bona literatura. “Em molesta el periodista cínic amb els dèbils i submís amb els poderosos”, va dir. “El periodisme ha de ser activisme a favor de la llibertat, i això posa nerviosa molta gent. Passa el mateix amb el compromís, quan significa rebel·lar-se contra la vergonya”. Va citar una escena d’una novel·la de Henning Mankell en què hi ha un personatge que cava i un altre que es dedica a tirar terra al forat. “Tots dos són periodistes”, va afirmar Rivas, cosa que va provocar el somriure de bona part del públic, que una mica més endavant es va prendre també amb humor la definició de Mariano Rajoy que li va demanar un dels assistents. “Per dir què en penso faré servir unes paraules seves: «El que és urgent és esperar»”.

Caminar camps a través

Rivas és un dels grans referents de la literatura gallega contemporània. Ha escrit contes, poemes, assajos, articles -és col·laborador de l’ARA- i novel·les, algunes de les quals han ressonat també al cinema, com ara El lápiz del carpintero (1998) i Todo es silencio (2010). “Günter Grass deia que havia après més de la Guerra Civil llegint El lápiz del carpintero que amb tots els llibres d’història”, va dir Calvet. Rivas va treure el llapis de fuster d’un dels seus avis, un amulet que té sempre a l’escriptori. “Una de les idees que travessa els temps i les cultures populars són els talismans”, va dir. “L’antropòleg James Frazer afirma que són «ànimes externes», perquè et protegeixen d’un perill. A l’hora de fer aquesta novel·la donava voltes a com explicar la història, i un dia vaig mirar el llapis i ell em va respondre: «T’ajudaré a escriure»”. El llibre, que es va acabar traduint a 33 llengües, explica “la lluita entre la pulsió del desig i la de la mort”. Rivas va dir també: “Podem empresonar les persones, però no el desig”.

Després d’explicar que “la memòria històrica és important perquè és present recordat”, va afirmar que per a ell “escriure és caminar camps a través, no circular en una autopista”. “La literatura serveix per expressar idees contràries i mostrar-les amb simultaneïtat”, va afegir abans d’aixecar-se i imitar un dels seus herois, Charlot, “que camina simultàniament en la vida i en la mort, en la llum i en la foscor, en el passat i en el present”. Uns dies enrere va haver d’explicar a uns estudiants qui havia sigut l’actor.

Es va sorprendre encara més quan va visitar l’exposició que Toledo dedica actualment al cardenal Cisneros. “Estava beneïda per Felip VI i s’hi deia que Cisneros va viure en l’època més gloriosa d’Espanya, però costava trobar el decret d’expulsió dels jueus del 1492”. En aquest cas, “la memòria històrica s’havia tornat contramemòria”.