Publicitat
Publicitat

LITERATURA

Qui s’amaga rere l’autobiografia d’Agassi?

El periodista J.R. Moehringer torna a les llibreries

“Jugo a tenis per guanyar-me la vida, encara que odio aquest esport: el detesto amb una obscura i secreta passió, i sempre ha sigut així”. D’aquesta manera s’expressava Andre Agassi a l’autobiografia Open (2009), de la qual s’han venut milions d’exemplars a tot el món: en castellà, publicada per Duomo, supera els 40.000. Agassi va signar el llibre, però l’autor que s’amaga rere el nom del tenista és J.R. Moehringer. El periodista havia guanyat el Pulitzer l’any 2000 per un extens reportatge sobre la comunitat de Gee’s Bend, on viuen un alt percentatge de descendents d’esclaus. Moehringer no tenia cap interès a escriure sobre un esportista. “En aquells moments jo treballava a Los Angeles Times -recordava fa uns dies, durant una breu visita a Barcelona-. Em van enviar a Palm Springs per escriure un perfil de la mona Cheetah”. Sí, la companya de Tarzan. “Em vaig voler ficar en el paper -continua-, així que vaig escriure el reportatge des del seu punt de vista”.

Tot i que els Estats Units havien sigut el bressol del Nou Periodisme -Tom Wolfe, Hunter S. Thompson i tants altres noms-, el joc literari de Moehringer no va ser ben vist pels editors del diari, que el van convidar a reescriure una vegada rere l’altra el seu text sobre la mona, fins que Moehringer, que havia publicat feia uns mesos el seu debut literari, el llibre de memòries El bar de las grandes esperanzas (que ara publica Duomo), es va decidir a escriure sobre Agassi.

Un perfeccionista agònic

“Després d’haver escrit sobre ell i sobre mi he trobat semblances entre totes dues vides -admet l’autor-. Tots dos vam viure infanteses difícils, poc convencionals, i hem viscut què pot arribar a representar l’agonia del perfeccionisme. Agassi i jo esperem el pitjor però busquem el millor: som romàntics”. El bar de las grandes esperanzas detalla com el petit J.R. va passar la infantesa en una casa on només hi havia dones: la mare, l’àvia, una tieta i cinc cosines. L’absència del pare, que havia abandonat la família, va fer que el nen passés moltes hores al bar Dickens de Manhasset, el petit poble de Long Island on passa El gran Gatsby, de Francis Scott Fitzgerald, un lloc freqüentat per tota classe d’homes, des de poetes fins a boxejadors, corredors d’apostes i actors. “Henry James va escriure que l’estructura és el gran misteri d’un llibre -recorda Moehringer-. En el cas del meu debut vaig patir molt, perquè vaig començar escrivint-lo com una ficció i no funcionava. Era impossible mostrar-ho amb tanta complexitat com si ho expliqués des de la meva realitat”.

Finalment, l’autor va optar per explicar les seves pròpies experiències, barrejades amb una multitud d’històries sovint relacionades amb els clients del bar. Properament, Duomo publicarà el tercer llibre de J.R. Moehringer, Sutton, basat en la vida d’un dels lladres de bancs més famosos de la història, Willie Sutton. “Va ser la meva manera de venjar-me del pànic que els bancs van causar fa pocs anys -assegura-. El mal que han fet no ha sigut castigat. Per això vaig triar el Willie, l’home que a principis del segle XX els va buidar en repetides ocasions. Així els feia una gran botifarra”.

Els llibres que ens fan grans