Warhol desbocat
Les últimes hores del mercat futbolístic hivernal al Regne Unit són l’excusa perquè Sky Sports programi un espectacle televisiu maratonià amb els fitxatges d’última hora de fil conductor. La cadena situa, prop de les oficines dels clubs britànics, periodistes que no perden passada de qui hi entra, qui en surt, quin jugador s’hi deixa veure o quins noms es filtren des dels despatxos. Amb tot, en l’última entrega del Transfer Deadline Day, el canal va haver de renunciar a un dels trets distintius del xou: va demanar als clubs que els enviats intervinguessin des de l’interior de les seves instal·lacions. Habitualment els periodistes s’ubicaven a l’exterior dels recintes, de manera que es provocava un efecte crida per als aficionats de la zona, que a partir de les primeres connexions s’agrupaven al voltant de la unitat mòbil per seguir, aplaudir o desaprovar les notícies que l’enviat de Sky comentava: tot, lògicament, reflectit en directe. Segons informa el Daily Telegraph, però, les bretolades d’alguns suposats seguidors durant aquestes intervencions van dur el canal a impedir la presència de públic al carrusel. Un individu va intentar introduir un consolador a la boca d’un dels reporters; es va poder sentir un assortit mostrari de crits obscens en diversos directes; un grup d’aficionats del Crystal Palace va boicotejar amb petards, càntics i pancartes contra Sky Sports la feina de l’informador desplaçat, i dos periodistes, tot i que un d’ells anava armat amb un esprai evanescent, van plegar veles per seguretat.
La presència d’un equip de televisió en qualsevol indret ja no causa la simple curiositat o expectació: ja no es tracta només que família i amics vegin algú sortint per la tele. La generalització dels sistemes d’enregistrament i difusió d’imatges ha exagerat el vaticini warholià dels quinze minuts de fama. Es tracta, esborrant qualsevol sentit del ridícul de forma admirable, de ser protagonista d’alguna acció que cridi l’atenció més que l’última vista per internet... o per televisió. En un gir de guió extraordinari, alguns espais amb el noble i necessari objectiu de l’humor serveixen de plataforma a aquells que, buscant la viralitat del seu instant gloriós, no dubten a molestar professionals que només volen fer la seva feina, per més pública que sigui. Milers d’espectadors han vist un individu vestit amb samarreta de l’Athletic Club simulant l’acte sexual amb una reportera d’ETB, o un seguidor del Barça petonejant una periodista de TV3, o un valent corrent seminu sobre la neu en un directe a la Bonaigua. Només els informadors, però, pensen què passaria, si un dia s’invertissin les tornes, als llocs de treball d’aquests aspirants a Jackass.
