El gra i la palla
Els noms de tots els jugadors dels quals guarda informes un club de primera no cabrien en aquest text. Però l’imperatiu d’omplir desenes de pàgines, en paper o digitals, i no poques hores radiofòniques i televisives, ha fet que es tendeixi a exagerar la missió i el destinatari del viatge d’observació. De tres partits vistos in situ fa poc per Ariedo Braida n’ha sortit una llista amb, com a mínim, sis futuribles, i de la presència de Robert Fernández en un matx europeu de l’Ajax se’n va derivar la publicació de tres noms interessants, en teoria, per al Barcelona. És senzill entendre que el Barça no els fitxarà. Amb tot, es revesteix de transcendència un acte gairebé quotidià en l’ofici.
Dies abans del partit contra el Vila-real B, el Reus va atendre una comunicació oficial de l’Everton, que va demanar una localitat per a Jesús Seba, excompany de Robert Martínez al Wigan i scout dels toffees. Fa un parell de setmanes diversos mitjans van assegurar que vistaires de l’Atlètic de Madrid i el Sevilla havien coincidit en un partit de la Serie B per recollir informació de Lorenzo Dickmann, lateral milanès de dinou anys que juga al Novara. Gairebé al mateix temps, el diari As reproduïa una entrevista amb l’observador matalasser a Bèlgica, que afirmava que al Manzanares hi havia informes sobre Yannick Ferreira Carrasco des de tres anys abans que el fitxessin. Totes tres circumstàncies estan relacionades.
Per als mateixos clubs és difícil quantificar el nombre d’informes de què disposen, però tots ells solen elaborar-ne diversos sobre un mateix futbolista i amb un sistema de valoració que varia segons la metodologia de cada club però que sempre és gradual: a grans trets, de l’opció “per fitxar” al “negatiu”. Es poden obtenir fins a vuit judicis diferents, però alguns observadors ho justifiquen amb un símil borsari: el futbolista té un valor fluctuant, com una acció, i recollir-ne informació amb honradesa pot ajudar a prendre decisions. Els vistaires no sempre van a espiar un jugador en concret: poden voler estudiar l’equip d’una ciutat remota que es desplaça a un estadi més pròxim, o potser la combinació del calendari i els horaris de transport permeten acreditar-se per a un altre partit no previst inicialment. Si un futbolista provoca judicis majoritàriament positius, sí que es pot atribuir una intenció al viatge, sobretot en moments concrets de la temporada.
Acreditar un emissari, doncs, no indica la imminència d’un fitxatge, i més si ell mateix admet que ha redactat informes de jugadors que sap amb certesa que no seran contractats: l’anàlisi, en aquest cas, pot servir com a eina de dissuasió per a representants insistents. Publicar la presència d’un scout, de fet, pot esdevenir també un assalt més de la lluita d’interessos que és el mercat futbolístic. Els clubs, fins i tot, poden arribar a facilitar a la premsa local el llistat de vistaires per donar valor als seus jugadors, o poden filtrar una missió d’observació per difondre una sensació de control del mercat. En un gir de guió més grotesc, pot passar que un gabinet de comunicació gestioni el servei de premsa d’un club i, simultàniament, una web basada en suposades exclusives de fitxatges: a Itàlia passa.
El periodista anglès Michael Calvin va firmar The nowhere men, un extraordinari llibre sobre la feina de l’ scout. Relata moltes hores de cotxe lluny de casa i de la família, compensacions pírriques que només s’accepten per l’adhesió a un club o l’amor al joc, converses buides en llotges i reservats per evitar la filtració d’informació tot i que els interlocutors es coneguin, i la malfiança dels scouts de tota la vida per la substitució de la intuïció sobre el terreny per les estadístiques. Tot plegat, sabent que són minses les possibilitats de veure el jugador observat al club pel qual es treballa: però això tan sols dóna per omplir l’espai d’aquest text.
