OPINIÓ

Un peu blanc a la porta

A l'ECA, el Madrid té ara el que el Barça no té: prestigi esportiu

Han sigut freqüents, i en ocasions llargs, els trams de la història del Barça que descriuen un equip perdedor, mimetitzat amb el derrotisme atàvic del país que diu representar, indecís entre tenir-ne prou sent important a Espanya o lluitar per ser realment rellevant a Europa. S’ha dissimulat força la voluminosa cagada de rebutjar, el 1954, la invitació de L’Équipe per disputar el nou torneig europeu, intersetmanal i televisat, que havien bastit els periodistes de futbol més prestigiosos de la capçalera. En un gest de pusil·lanimitat nostrada, el Barça no es va atrevir a avalar un projecte no oficial i a incomodar els organismes competents. Mentrestant, l’hàbil Santiago Bernabéu, més puta que bonic, oferia un suport incondicional a la idea: així, les primeres Copes d’Europa van tenyir-se de blanc amb eliminatòries a la carta però en què el Madrid va batre els campions de França, Itàlia i Alemanya.

Sis dècades més tard, es plantegen noves competicions continentals més potents i lucratives, amb l’impuls de l’Associació Europea de Clubs (ECA). Per evitar l’escissió, la UEFA ha hagut d’apujar el valor de les estratègies de seducció: l’associació té dos seients al comitè executiu de la UEFA, s’ha canviat el sistema de classificació per a la Champions a gust de les grans lligues i s’han consensuat amb els clubs decisions sobre el fair play financer i el mercat de traspassos.

Que el futur és en un poderós torneig supranacional és clar. De portes enfora, l’ECA ha congelat el seu pla i es mostra satisfeta per la integració a la UEFA. De portes endins, continuen cuinant-se idees amb més o menys suports, i sempre hi ha entitats menys dòcils que d’altres. Diverses fonts apunten al Madrid com un dels més propensos a reprendre les hostilitats si l’escenari és favorable. Certament, si bé els dos clubs van ser fundadors de l’ECA, Madrid i Barça no hi tenen ara el mateix rang: Pedro López Jiménez, persona de confiança de Florentino també a ACS, n’és el vicepresident des del 2013, mentre que Josep Maria Bartomeu hi serveix des del 2015 com a membre ras. Però al marge de posicions institucionals, el Madrid té ara el que el Barça no té: prestigi esportiu. A la seu de la UEFA a Nyon s’hi exhibeixen grans murals de Cristiano, triat millor jugador del món per la FIFA en 4 dels últims 5 anys, campió europeu amb la seva selecció i amb el seu equip, “club europeu del 2017” segons l’ECA, guanyador de 3 de les últimes 4 Champions, sempre airós en situacions límit, escàpol fins i tot contra el Bayern o el Juventus. Des de la tardor del 2015, el Barça i Messi tan sols han alçat trofeus espanyols. S’enceta una nova era al futbol europeu i el Madrid, sempre present a l’elit, ja l’està dominant abans que comenci. Com fa 60 anys.

Etiquetes