Per una revaluació interna

Els temps estan canviant, deia el poeta més cèlebre de Duluth. Encara que podríem, legítimament, demanar-nos "I quan és, que han deixat de fer-ho?", el cert és que la consciència que ens trobem a l'inici d'una nova era, en la qual moltes de les coses ja no tornaran a ser com abans, s'imposa arreu. Els temps canvien, però els tòpics romanen: tendim a acceptar, acríticament, que l'escassesa actual és fruit dels excessos anteriors (però dels excessos de qui?), i que ara s'imposa l'essencial, i hem de deixar de banda l'accessori. Primum vivere, deinde philosophari : l'antiga saviesa pot ser tan reaccionària com la nova. ¿O és que només ens alimentem de menjar, i no de teatre, de música o de literatura? ¿Tan enrere ens volen fer tornar, que només hàgim de cobrir les "necessitats bàsiques"? ¿I qui determina, quines són "bàsiques" i quines no? ¿Un bon llibre de Joseph Roth, o un enregistrament de Sir John Eliot Gardiner, no són també aliments bàsics de l'esperit?

En tot cas, és innegable que l'etapa iniciada ara fa trenta-cinc anys, amb la recuperació de la democràcia i l'autonomia, s'està tancant, i que la nova serà necessàriament diferent. Per això, cal fer un balanç de l'etapa viscuda, un balanç que ha de ser equilibrat si és que encara confiem en el paper de mestra que se solia atribuir a la història, i en volem extreure les lliçons pertinents per al futur. Tot i que, prou sovint, aquesta avaluació incipient està excessivament tenyida de consideracions morals (ja ho saben, allò de "No ens ho podíem permetre"). És, sens dubte, el cas de les infraestructures culturals: ¿calia fer una baluerna com el TNC, o hauria estat millor potenciar el Teatre Lliure? ¿Cal que tots els municipis tinguin la seva mediateca, com ironitzava ara fa vint anys la pel·lícula de Rohmer, o el que cal és fusionar petits municipis i unificar serveis?

És evident que, en l'etapa de reconstrucció democràtica, les administracions públiques (i les caixes, quan n'eren) van tenir el que podríem dir-ne el mal de pedra. La temptació més gran ha estat invertir en ciment abans que en talent. Confiant, no siguem injustos, en les bondats d'aquesta inversió en infraestructures: sense llocs on desenvolupar-se, el talent no creix. El mal d'això és que, mentre refèiem des dels fonaments el Palau Nacional de Montjuïc, les col·leccions del MNAC segueixen sent essencialment les mateixes d'abans de la guerra. És clar que no tothom ha arribat als extrems barrocs de la Ciutat de les Arts i de les Ciències que s'estén vora dos quilòmetres sobre l'antic llit del Túria, o de la inacabada i inacabable Cidade da Cultura de Galícia.

Mentrestant, l'aposta per les infraestructures de transport i comunicació, pagades amb generoses aportacions dels nostres socis europeus, no ha anat acompanyada de la reflexió necessària: no només per demanar-nos, ara sí, si ens les podíem permetre (la resposta és no), sinó també per interrogar-nos sobre quin en seria l'efecte. ¿Han, efectivament, reequilibrat el territori, que se suposa que és el que pretenien, o bé s'han convertit en autèntics xucladors centrípets, és a dir, que no han fet més que beneficiar la capitalitat de Madrid? El cert és que, quan esclata la crisi, les diferències nord-sud tornen a accentuar-se. Trenta-cinc anys perduts, doncs? De cap manera, el balanç d'aquests anys és, en massa sentits, extraordinari: hem escurçat la distància amb la resta d'Europa, i hem posat les bases d'un estat del benestar tan considerable (si pensem d'on veníem) com insuficient (si ens guiem pels estàndards europeus de percentatge de despesa pública en cultura, educació i sanitat).

¿Què caldrà fer quan sortim de l'emergència present (si és que en som capaços, cosa que la incompetència dels polítics europeus cada dia fa més difícil d'imaginar)? No deixar d'invertir, en cap cas, però sí canviar les prioritats: en lloc de pedra, talent. Això vol dir substituir el curt pel mitjà termini, la realització aparent (tallar la cinta) per una altra mena, gairebé intangible, de materialització. I adoptar el model escandinau: poques infraestructures i molta focalització en l'educació i la formació. És clar que això vol anys, i l'Espanya democràtica havia de recuperar el temps perdut. Però ara, en el moment en què la Unió Europea ens imposa la devaluació interna, hem de saber que no ens en sortirem si no fem la revaluació interna, si no invertim a formar la gent. Hi va haver un temps en què la revolució s'adreçava cap a l'Estació de Finlàndia; avui, parafrasejant Nanni Moretti, la revolució podria ser a les escoles de Finlàndia.