Publicitat
Publicitat

Divorci

Diuen que els matrimonis de conveniència són els més resistents. 37 anys d’història de CiU ho confirmen. No hi va haver mai amor, el narcisisme de les petites diferències donava grotesques escenes de vodevil polític, però la força dels interessos ho resistia tot. Duran i Lleida es va sentir estadista com a home pont a Madrid, igual amb el PP que amb el PSOE, igual amb un banquer que amb un empresari, i una adequada repartició del recursos va fer que ningú passés penúries. Unió va estalviar-se el risc de comptar els seus vots quan la democràcia cristiana declinava arreu, Pujol s’assegurava un plus electoral i blindava el seu poder (Duran era el millor antídot per mantenir Roca a ratlla). Quan va entrar Mas i va incorporar accents neoliberals, Duran es veia dipositari del tradicional discurs socialcristià de la coalició. I el suport del PP a la primera etapa de govern de Mas reforçava el seu joc. Però amb l’estelada va venir la desconnexió amb Madrid, i Duran es va anar trobant en terra de ningú. Els matrimonis d’interès tenen el problema que quan s’acaba la conveniència no hi ha res que aguanti la convivència. I és el final.

Tot protocol de divorci comença per assenyalar el culpable. La maniobra de Duran de retirar els seus consellers del Govern sense donar per trencada la federació transferia a CDC l’anunci de ruptura: el va fer Rull. Partits i mitjans s’han alineat: els contraris al sobiranisme donen la culpa a Convergència i al procés; els favorables, a Duran i el seu entorn. Uns canten les absoltes a l’independentisme, els altres s’agafen a l’argument de la clarificació. Tots en surten tocats: l’estratègia de Mas flaqueja en tant que segueix perdent efectius a tres mesos de la prova de foc electoral; Unió ha quedat dividida en dos blocs irreconciliables. CDC ho fia tot a la llista del president més els díscols d’Unió. Duran haurà de buscar padrins per jugar-se-la sol. S’estén la sensació que arriba tard i desgastat i que li costarà trobar el suport que hauria tingut un parell d’anys abans. La maledicció dels partits dels anys del pujolisme continua: PSC, Iniciativa, UDC, CDC. Aviat no en quedarà cap.

Riure, malgrat tot