'Aquarius': un gest que compromet

La credibilitat de Sánchez dependrà de què faci després d'oferir el port de València

1. Impacte. La història va fer la volta al món: Mamadou Gassama, procedent del Mali, vivia a França sense papers. Va veure un nen penjant d’un balcó en un quart pis d’una casa d’habitatges, va grimpar i el va salvar. El president Macron el va rebre i va ordenar que se li concedís la nacionalitat. Fixem-nos en el doble missatge que emet aquest gest presidencial. Primer: posa el llistó molt alt, l'heroïcitat com a preu de la nacionalitat per als pàries de la terra. Com si no n'hi hagués prou amb el camí d’espines que han de passar per arribar fins aquí. Segon: Mamadou va veure un nen en perill i va córrer a ajudar-lo. És a dir, va complir amb l’elemental principi de moral universal que estableix l’obligació d’ajudar una persona en situació desesperada. Mamadou va fer amb un nen francès, i és justament reconegut per això, allò que els governs europeus obliden amb els immigrants que intenten creuar el Mediterrani. I la Unió Europea ha intentat espolsar-se'n la responsabilitat comprant el control de la immigració a països autoritaris com Turquia o a estats fallits com Líbia, cosa que encara ha fet més terrible el calvari dels que venen.

El president Pedro Sánchez té el gest d’oferir el port de València per acollir els 629 immigrants rescatats pel vaixell 'Aquarius'. Naturalment, es pot veure com un gest efectista més, en la línia de la posada en escena del nou govern socialista. No descobrirem ara la importància dels missatges d’impacte. Però amb el govern anterior, tot anava en la direcció d’incomplir els acords d’acollida, d’especular amb les pors de la ciutadania, d’apel·lar a la legalitat davant de qualsevol tragèdia marítima. Alguna cosa ha canviat. El president ha fet un gest. La seva credibilitat dependrà de la continuació.

El gest del president espanyol el compromet a trobar aliats per aconseguir un replantejament de la política europea d’immigració

De moment, ha tingut quatre efectes positius: connectar amb els amplis sectors de població que no entenen la insensibilitat europea amb la gent que immigra; obrir una línia d’aliances amb aquells governs autonòmics –entre ells el català– que han demostrat disposició a cooperar; estrenar-se a Europa amb un senyal potent que demostra voluntat de presència en la política europea; posar en evidència governs, com l’italià, que ja no busquen ni tan sols eufemismes per dissimular la xenofòbia i l’aporofòbia que els guia: els immigrants tractats com a coses, no com a persones. Algun dia Europa haurà de reaccionar contra aquests comportaments que liquiden el patrimoni dels drets de les persones, sobre el qual la Unió pretén fundar-se.

2. Concreció. A l’inici de la crisi dels refugiats sirians, Angela Merkel va proclamar que l’acollida a Alemanya era un objectiu nacional que demanava un esforç de l'envergadura del que es va fer per la unificació del país. Probablement Merkel va actuar per un impuls d'indignació moral sense haver creat les condicions pràctiques i polítiques per mobilitzar els alemanys. De mica en mica s’ha desdit d’aquell propòsit i, com quasi tots els governants europeus, ha anat adaptant-se a l’agenda de l’extrema dreta. El gest de dignitat de Pedro Sánchez haurà de passar la prova de la realitat, si no vol defraudar com Merkel, en un país que no només sota el govern del PP ha estat refractari a la immigració i cruel en algunes actuacions contra els immigrants. L’expresident socialista Zapatero té en el seu currículum el trist mèrit d’haver fet més inaccessibles i, per tant, més perilloses les tanques de Ceuta i Melilla, amb un sorollós tancament de portes.

El gest de Sánchez el compromet a un triple repte: acomplir ja els mínims compromisos que Espanya ha adquirit; combatre els discursos de la por i del rebuig; trobar aliats per aconseguir un replantejament de la política europea d’immigració que ara com ara és un forat negre per als valors democràtics de què fa bandera la Unió. Si no, el gest d’ara aviat se l’haurà endut el vent.