L’extrema dreta vol conquistar Europa

Em costa entendre per què el patriotisme ha de ser més virtuós que el nacionalisme

JOSEP RAMONEDA
JOSEP RAMONEDA Filòsof

1. La bombolla. Aquest dies es parla molt d’Europa. En part, Macron ho ha provocat en convocar una cita de caps d’estat per commemorar l’armistici que, aparentment, va posar fi a la Primera Guerra Mundial, encara que l’estela de violència i de mort va ser molt llarga. Un espectacle que s’inscriu en l’obsessió del president francès per recuperar la 'grandeur', el mite amb què el general De Gaulle cultivava l'autoestima francesa. Macron gesticula tant com pot perquè França torni a ser considerada una potència mundial. I ho fa fent bandera d’allò que els altres neguen: la cooperació internacional cap a un multilateralisme constructiu. Assenyalant Trump, líder dels que li fan la guitza, Macron  convoca a la lluita contra el nacionalisme oposant-lo al patriotisme, que, segons ell, “és el seu exacte contrari”. Em costa entendre per què el patriotisme ha de ser més virtuós que el nacionalisme. Al cap i a la fi, el nacionalisme és la descripció de la consciència de pertànyer a un territori, mentre que el patriotisme es l'adhesió incondicional a un ens transcendental anomenat pàtria. “França serà, sempre i en primer lloc, soldat de l’ideal”, diu el president. És a dir, França no és un país qualsevol, que és l'afirmació bàsica de l’anomenat supremacisme nacionalista que ell vol criticar. Però, en fi, en hores baixes, Macron fa créixer la bombolla. I fa parlar d’Europa. Esta bé que estiguem atents als perills que amenacen les nostres democràcies i que recordem la ceguesa de la història, però no utilitzem el passat per distreure’ns del futur. El 1918 l’esfondrament de l’imperi tsarista, de l’alemany, de l’austrohongarès i de l’otomà van marcar la fi d’una època i se'n va obrir una de més tràgica que es va començar a tancar el 1945. Cent anys més tard, tanmateix, l’Imperi Otomà, de la mà d’Erdogan, torna a ser aquí amb voluntat de potència del món musulmà. I Putin ens ofereix una versió actualitzada del tsarisme. I amb tot això ens trobem en “un moment populista” que, en paraules d’Éric Fassin, “és, sobretot, un moment neoliberal que amenaça amb un moment antidemocràtic”.

2. L’amenaça. En aquest context, no pot passar desapercebuda la gran novetat dels dos últims anys: l’extrema dreta ha canviat d’objectius. L’estratègia populista –"nosaltres, el poble"– s’ha desplaçat a la dreta. Mentre els moviments socials d’esquerres s’han integrat buscant reconstruir l’espai socialdemòcrata, el populisme d’extrema dreta va a totes, creix i contamina les dretes tradicionals. I a mesura que s’ha anat envalentint, ha canviat de plans. En l’onada del Brexit la consigna era sortir d’Europa. Marine Le Pen en va fer bandera a la campanya electoral contra Macron. Això s’ha acabat: ara ja cap país es planteja sortir. La nova estratègia no és marxar sinó lluitar per assolir el control de les institucions europees i vestir-les a imatge i semblança seva. Per això les eleccions del 2019 adquireixen gran importància. La batalla per les paraules, com sempre, serà decisiva. Si Salvini i companyia acaben imposant el seu llenguatge prendrem mal. I si els governs copien els seus neguits, pitjor. Calen discursos diferenciats, models sense confusió possible amb ells. Imitar-los amb l’argument de recuperar els ciutadans que els segueixen és un error que només acaba reforçant-los. Economia neoliberal, autoritarisme polític, aquest és l’horitzó que es dibuixa si l’esquerra no es desperta i el liberalisme no reacciona. Diumenge Polònia era escenari de la manifestació d’extrema dreta més gran que s’ha vist des del nazisme. I les institucions europees se saben impotents per frenar la deriva autoritària d’aquell país: part de la dreta no ho permetrà. L’Europa del experts s’ha allunyat de la ciutadania i ara la Unió està sota l'amenaça del populisme d’extrema dreta.