Dormir

En el regne de la productivitat i les noves tecnologies, dormir podria haver-se convertit en l’últim reducte d’humanitat i protecció de certs valors de la vida col·lectiva. Aquesta és la tesi de Jonathan Crary, que al seu llibre 24/7 alerta del risc que fins i tot les hores de son siguin colonitzades pels principis d’eficiència i rendiment que dominen els temps actuals.

Crary explica que fa temps que el departament de Defensa dels Estats Units està investigant el cervell d’uns ocells que, en època de migracions, són capaços d’estar desperts fins a set dies seguits. L’objectiu és adquirir un coneixement que, amb l’ajut de teràpies genètiques i estimulacions magnètiques, sigui aplicable a l’ésser humà perquè pugui viure sense dormir sense deixar de ser productiu. La idea no és tant millorar les tècniques més clàssiques per mantenir-se despert, com era el cas de les amfetamines, com directament reduir la necessitat del cos de dormir. El propòsit d’aquesta investigació és d’entrada purament militar: es busquen tècniques perquè els soldats al front puguin reduir la seva estada (i per tant els seus riscos) als camps de batalla. Crary adverteix del perill que, com en altres casos històrics, les investigacions iniciades per la guerra s’acabin expandint a altres esferes de la societat.

De fet, sense arribar als extrems que exposa Crary, l’espai del dormir ja està avui contaminat per màquines i noves tecnologies. La presència de mòbils a l’espai més íntim obre la nostra connexió, disponibilitat i exposició a l’exterior també durant les hores nocturnes. El “mode avió” és el símptoma de la dificultat de desconnectar, la prova que, avui, cap aparell està mai del tot apagat. És, en definitiva, una negació del descans. Aquest és també el principi dels sleep hackers, tota una sèrie de tècniques que han proliferat els últims temps amb l’objectiu d’aconseguir unes hores de son de més qualitat. Es tracta de sensors que, o bé directament enganxats al cos o bé col·locats al dormitori, permeten dormir millor. El problema és que el pas següent és voler dormir menys hores. Per què perdre el temps dormint si podríem estar treballant o simplement vivint més plenament la vida? Quantes vegades no hem sentit que passem un terç de la vida dormint? ¿No seria alliberador poder dormir menys? Crary demostra que, en menys d’un segle, un adult nord-americà ha passat de dormir deu hores a dormir-ne només sis i mitja. ¿És veritat, doncs, que estem regalant les nostres hores de repòs a la voràgine externa?

Reivindicar el dormir és reconèixer i acceptar els límits del cos humà davant dels avenços que l’assimilen a les màquines i davant d’un entorn desregulat on tot sembla possible. És també reclamar el no fer res com un espai de llibertat però també d’innovació: també la neurociència demostra que la creativitat sorgeix del descans i dels espais de sedimentació de coneixement i d’experiència. És, per acabar, una resistència contra la impaciència i la immediatesa que ens hem autoimposat i una defensa de la lentitud, l’escolta i l’empatia, tan necessàries per a la vida individual i col·lectiva.