La sequera del Brasil

Sense diners i sense aigua. Aquestés el lema que recorre les grans ciutats del Brasil, rendides al desànim a causa de la crisi econòmica i una sequera que amenaça el futur immediat de les grans metròpolis i que ja ha mobilitzat l’exèrcit del país. “Somnio que plou”, implora una destacada personalitat cultural de São Paulo.

La falta de pluja és la millor metàfora per entendre un país que prepara l’arribada dels Jocs Olímpics de Rio del 2016 sota la ressaca de la Copa del Món que l’any passat va escampar infraestructures esportives faraòniques per tot el país. Avui, com ja anticipaven les mobilitzacions del 2013, els Mundials de futbol són la imatge de la corrupció i la recessió que s’han instal·lat al Brasil.

Probablement per aquesta raó, Rio de Janeiro viu amb una certa indiferència l’arribada dels Jocs, amb unes obres olímpiques que es concentren sobretot a obrir l’accés del port al mar en una operació que busca inspiració en la Barcelona de 1992. El projecte olímpic també pretén densificar el centre de la ciutat, empobrit i buit de la barreja d’usos i poblacions que arreu del món en garanteix la urbanitat i la supervivència. L’ampliació de les línies del metro és una operació ambivalent perquè, per una banda, intenta reduir l’ús del cotxe privat en una ciutat congestionada però, per l’altra, es limita a fer arribar el transport públic a Barra da Tijuca, un barri residencial creat a la imatge de Miami, ple de condominis tancats i dominat pel vehicle privat, i que és la joia de la corona olímpica.

Que la més brasilera de totes les ciutats del país comenci a emmirallar-se en els Estats Units és el símptoma que Europa, present al continent des de la implantació de les ciutats colonials, està deixant de ser un model per al Brasil. El moviment modern d’origen europeu va inspirar la invenció de ciutats des de zero com Brasília, però a Rio i São Paulo va prendre forma pròpia enderrocant els vells centres colonials i construint estructures modernes associades a la idea de progrés per les elits locals. Pel camí, es van negligir les perifèries, que van ser progressivament ocupades per les diferents onades d’immigració, que van passar a habitar la ciutat a través de l’autoconstrucció. Aquesta nova ciutat, moderna i segregada alhora, abandona els models de les ciutats del nord per assemblar-se a altres capitals del sud global com Johannesburg, Delhi o Jakarta, que per la seva dimensió i potència ja estan liderant un nou esquema urbà a escala mundial.

El Brasil dibuixa avui el seu perfil en un xoc de perifèries que és l’existència simultània de barris tancats per a les classes altes i faveles per als més pobres. Precisament per aquesta raó, la política cultural d’una ciutat com São Paulo lluita per enfortir les classes mitjanes a través d’equipaments i programes de primer nivell finançats en gran part pel sector privat. Sembla que la cultura i la riquesa de recursos naturals són les úniques armes que queden contra la sequera provocada per anys de mala gestió política i corrupció.