El temps que sanglota

“Ens heu acostumat a la sang”. Així comença Cels, l’obra de Wajdi Mouawad en la qual una generació de joves atempta contra els museus de les capitals d’Occident en protesta per les morts de les guerres del segle XX. El text, inquietant, porta a sospitar del terrorisme islamista fins que es descobreix que es tracta d’una revolta contra una cultura, l’occidental, que ha estat incapaç d’aturar la seva pròpia barbàrie.

L’obra ressona aquests dies per l’encadenament d’atemptats islamistes que en poc temps ha atacat brutalment el cor d’Europa i ha tornat a sacsejar terres africanes. A Tunis l’assalt al Museu del Bardo era una bomba a la fràgil democràcia del país però també la negació de la cultura i el turisme com a horitzons de futur. L’assassinat de 147 estudiants de la Universitat de Garissa, a Kènia, dispara contra la joventut i l’educació com a úniques fonts d’esperança del continent.

Estem acostumats al silenci de víctimes llunyanes. Però no deixa de ferir el poc impacte que aquests dos atemptats han tingut als mitjans europeus. Sorprèn especialment perquè són atacs que s’insereixen en una xarxa de violència jihadista de la qual, avui, no està exclòs ningú. La solidaritat amb les víctimes i la lluita d’aquests països contra el terrorisme es justificaria també per la necessitat de comprendre aquest fenomen que afecta tothom igual. Però és que, per sobre de tot, Tunis i Garissa són atemptats al museu i la universitat, dues institucions que simbolitzen els valors redemptors de la Il·lustració europea que tant es van reivindicar després de Charlie Hebdo.

Una vegada més el valor de la vida humana depèn d’una cosa tan relativa i contingent com el lloc de naixement. Hi ha vides amb més valor que d’altres i no totes les morts són dignes de ser plorades igual. El nostre principi més venerat, la igualtat, queda en qüestió.

El temps sanglota per tots a parts iguals. Per això és tan important bastir ponts amb veus com la de Mouawad, que, des de terres i cultures llunyanes, denuncien la deriva dels seus països d’origen, però no renuncien als valors propis i sobretot aspiren a compartir uns principis universals comuns. Aquesta és la gran aportació del pensament postcolonial que, implacable contra els abusos de l’imperialisme, assumeix com a propi el llegat de la Il·lustració i hi afegeix l’herència àrab, africana o índia preexistent. La tradició postcolonial és la que avui, des de la perifèria d’Europa, té una mirada més lúcida sobre el continent. Crítica amb els seus llocs d’origen, assumeix la gran aportació d’Occident a la humanitat, però també el força a “adonar-se de la incomoditat de la seva posició tan còmoda”, en paraules de Mouawad. Són veus que, acostumades al plurilingüisme i al passat híbrid i cosmopolita dels seus països, estan molt ben posicionades per entendre la complexitat del moment sobre les bases dels principis democràtics. I l’experiència radical de la vida i de la mort als seus llocs d’origen els ajuda a comprendre millor les ambivalències de la condició humana en un moment tan desconcertant com l’actual.