Escola concertada: el mite de la qualitat privada

El tema és si amb el pressupost públic s’ha de sufragar una escola confessional

Un dels temes que ha escollit la dreta per als seus primers atacs al potencial nou govern de coalició és l'escola concertada. Ho ha fet de bracet de les escoles catòliques, que, segons les seves pròpies dades, representen el 58% de l'alumnat de la concertada a tot Espanya.  

Entre les comunitats autònomes on més s'ha estès l'escola concertada destaquen el País Basc, on el 48% de l'alumnat està escolaritzat en aquests centres; Navarra, amb el 34%, i després sis autonomies que es mouen entorn del 30%, entre les quals hi ha Madrid i Catalunya. 

Darrere el suport de les administracions a l'escola concertada sovint hi ha un relat que defensa que la gestió privada és més eficient en l'ús dels recursos que la pública. En primer lloc, aquest discurs oblida que els objectius de les polítiques públiques, a diferència dels de l'empresa privada, no necessàriament tenen com a prioritat l'eficiència, i que l'eficiència en cap cas hauria de passar per sobre de l'equitat, el valor fonamental de l’estat del benestar. 

Les diferències entre escola pública i escola privada s’expliquen per aquests condicionants socioeconòmics i no per la qualitat de l’ensenyament dels centres

En segon lloc, precisament en el cas de l'escola concertada, aquest argument sobre els recursos és enganyós, ja que pràcticament tots els centres concertats cobren quotes obligatòries tot i ser il·legals, segons va mostrar l'informe publicat fa poc més d'un any per la Confederació Espanyola d'Associacions de Pares i Mares d'Alumnes. Per tant, és difícil saber quin és el cost total de l'educació que imparteixen, però tenim la certesa que en part l'assumeixen les famílies, fet que genera una desigualtat en l'accés a l'escola.

L'informe PISA 2018 mostra que les qualificacions superiors de l'escola privada desapareixen quan tenim en compte l’efecte de l’índex social econòmic i cultural. És a dir, en igualtat d’aquestes condicions, l’escola pública té estudiants amb el mateix nivell de coneixement que la privada. Les diferències, per tant, s’expliquen per aquests condicionants socioeconòmics i no per la qualitat de l’ensenyament dels centres. Això és una demostració, d'una banda, que el prestigi de l’ensenyament de l’escola privada o concertada és un mite i, de l’altra, de l’elevada segregació social que hi ha en aquests centres. 

Pel que fa a la qüestió de la religió, no es tracta que no pugui haver-hi llibertat dels pares per escollir una escola religiosa, sinó de si amb el pressupost públic s’ha de sufragar una escola confessional que, a més, les dades indiquen que segrega socialment i, per tant, actua en contra del que hauria de ser un dels objectius més importants de l’escola: generar igualtat i convivència en el marc d’una societat plural i diversa des de les edats més joves. 

En definitiva, aconseguir una escola pública més inclusiva i de més qualitat passa sobretot per augmentar-ne els recursos. Un pas important en aquest sentit seria tenir un discurs desacomplexat sobre la realitat de l’escola concertada perquè el pressupost públic se centri en fomentar l’únic model que serveix per construir una societat més igualitària: l'escola pública.