Nosaltres, els immigrants

En un moment en què els corrents polítics predominants a Europa i als Estats Units són contraris a l’acolliment tant d’immigrants econòmics com de refugiats de guerra, potser no és casual que sigui a Catalunya on hi hagi hagut la manifestació més multitudinària de tot Europa en favor d’una política migratòria i d’acolliment diferent. Que la següent anècdota històrica serveixi per il·lustrar aquesta intuïció.

A principis de la dècada de 1950, el professor Jaume Vicens Vives solia portar els seus alumnes de la Facultat de Lletres de la Universitat de Barcelona de visita per diferents arxius barcelonins. Un cop allà, començava a repartir aleatòriament documents antics entre els estudiants per acostumar-los a tocar documentació original. En una d’aquelles sortides la casualitat va voler que a un jove Jordi Nadal -futur catedràtic d’història econòmica i un dels grans historiadors catalans actuals- li caigués a les mans una llista de ciutadans francesos establerts a Catalunya al segle XVII. Ell, que havia passat la seva infantesa a Reims -en plena Xampanya francesa, on el seu avi tenia una fàbrica de taps de suro-, va quedar sorprès de veure que en aquella època els francesos havien emigrat en massa a Catalunya. Va ser així com aquell document anecdòtic es va convertir en la llavor de la seva tesi doctoral, dedicada a un fenomen demogràfic cabdal i fins llavors totalment desconegut: la immigració francesa a la Catalunya dels segles XVI i XVII.

Aquesta onada migratòria era tan desconeguda que el mateix tribunal de doctorat que el va avaluar no li va atorgar la nota màxima a causa de la seva incredulitat: resultava que el 20% de tots els homes que es van casar a Catalunya l’any 1600 eren francesos. No podia ser que un procés migratori tan intens i sostingut en el temps -es va donar entre el 1550 i el 1640- hagués passat desapercebut fins a aquella data.

Cinquanta anys més tard, quan vaig conèixer el Dr. Nadal al curs de doctorat de la Universitat de Barcelona, continuava parlant d’immigració, potser el fenomen demogràfic, social i econòmic més rellevant de tota la història de Catalunya.

Tots sabem que el Principat ha sigut generalment terra de pas i d’acollida. Molts de nosaltres tenim veïns d’altres països i estem acostumats a veure a la televisió com la gent es juga la vida per arribar fins a casa nostra, disposats a viure en les pitjors condicions i acceptar les feines més dures i mal pagades. Tanmateix, i per increïble que sembli, també hi ha hagut períodes de la nostra història en què els de fora no van venir voluntàriament sinó per força.

Això va passar als segles XIV i XV, quan les epidèmies de pesta van buidar literalment Catalunya i van exterminar en pocs anys el 50% de la població catalana, que va caure per sota dels 250.000 habitants. Va ser llavors quan comerciants genovesos van començar a portar a Catalunya milers d’esclaus capturats a la Mediterrània i el mar Negre: albanesos, búlgars, georgians, russos i tàrtars. Cada any es negociava el preu de centenars d’esclaus a les places de Barcelona, una ciutat que en aquell temps només tenia 30.000 habitants però on més del 5% de la població era esclava. El negoci esclavista dels genovesos -que incloïa homes, dones i nens- va durar dècades, així que l’empremta esclava en la societat -i la genètica- catalana és segura.

Les onades immigratòries de diferents orígens s’han anat succeint al llarg de tota la història de Catalunya, i han agafat proporcions massives al segle XX. A principis d’aquest segle i arran de les obres del metro i de l’Exposició Internacional del 1929, Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat es van omplir de murcianos. Per no parlar de la immigració dels anys cinquanta i seixanta provinent del sud d’Espanya.

Veient la història demogràfica catalana i tenint en compte l’evidència matemàtica que qualsevol arbre genealògic amb tants segles d’història compta amb milers de branques (la probabilitat que alguna sigui empeltada és altíssima), m’atreviria a dir que és molt difícil trobar algun català actual -encara que els seus cognoms no ho facin explícit- que no tingui algun ancestre jueu, àrab, francès, sard, italià, alemany, suïs, rus, tàrtar, albanès, búlgar, turc, holandès, murcià, andalús, castellà, aragonès, gallec o extremeny (o tots alhora!), i les futures generacions en tindran també de marroquins, pakistanesos, senegalesos, xinesos o equatorians.

Què ha portat milions de persones de tot el món durant tants segles a deixar la terra on van néixer per venir a Catalunya? Tots (a excepció dels esclaus que van venir forçats) han vingut buscant el mateix: millors condicions de vida per a ells i millors oportunitats de futur per als seus fills.

A casa nostra històricament s’han generat oportunitats als nouvinguts, cosa que no vol dir que ho hagin tingut fàcil. Les primeres generacions d’immigrants sempre s’han establert en condicions precàries. Malgrat tot, han progressat i en la segona o tercera generació (a vegades fins i tot en la primera!) s’han acabat integrant plenament.

Mirant enrere amb una visió global i de llarg termini, podem afirmar que la immigració ha sigut molt positiva i ha tingut un paper cabdal en el progrés econòmic, demogràfic i cultural del país. Segurament encara no hem après a gestionar les friccions i els problemes d’encaix que tots els moviments immigratoris generen inicialment, però això no ens ha de fer caure ni en el rebuig miop ni en un acolliment orfe de voluntat d’integració. Ben mirat, sense l’impuls demogràfic continu que ha aportat la immigració a casa nostra al llarg dels segles avui no seriem qui som: nosaltres, els catalans.