LA INVASIÓ SUBTIL

Aquí qui són els vilans?

Ens queixem que el judici del Suprem no es pugui fer en català però les tertúlies diàries (als mitjans) van plenes d’‘abogats’, ‘banquetes’ i ‘lleis d’enjuiciament’

Que la intendent Teresa Laplana sigui el cap de turc al judici perquè no es pot defensar (té una causa oberta a l’Audiència), a més d’un li ha semblat una “autèntica villania”. A la tertúlia del bar, perfecte. A la tertúlia d’un mitjà públic, no tant. I ja us podeu imaginar que no ho dic pel què sinó pel com.

Villania, al costat de banqueta (per al banc dels acusats, el banquillo ), abogacia ( advocacia) i llei d’enjuiciament ( enjudiciament, de judici, senyor, no pas de juicio), tampoc canta tant, certament. Ja sabem que la judicatura no es caracteritza precisament per l’ús del català, ni en quantitat ni en qualitat. Però si cada dia has de sortir a comentar la jornada del judici, ja podries aprendre’t quatre cosetes senzilles que s’aniran repetint i no fer el ridícul, oi? Doncs sembla que ni estalviar-se buenos, vales i pues. Gràcies per donar-me temes per als articles, tertulians meus.

Aquesta necessitat de recórrer a la villania em té desconcertada. No dic que en aquest cas el tertulià hagués de dir vilania, que existeix en català i sembla la traducció més fàcil. Vol dir el mateix que en castellà, però, indefectiblement, ens fa pensar en viles i no en baixeses morals. I dic que em desconcerta perquè tenim mesquinesa, vilesa, roïnesa (que maca, aquesta, i ben viva en molts parlars), barbaritat, grolleria… Tot depèn de quin aspecte de maldat vulguem remarcar.

“Fins i tot els vilans més foscos són capaços d’actes humans i compassius, i els herois més grans tenen moments de debilitat”. Que jo sàpiga no ho ha dit cap tertulià parlant del judici (i del Procés en general). Ho ha apuntat en un diari l’escriptor de Joc de trons, Georges R.R. Martin. De veritat? Bé, ho deu haver dit en anglès, ha passat pel castellà i finalment ha aterrat al català. És l’única manera com s’explica aquest ús de vilans (de villains> villanos). ¿Però aquests villains no són els dolents de tota la vida?

El món del còmic en català, que no cal ser gaire perspicaç per veure que està en minoria, no ens ha ajudat a desempallegar-nos dels héroes y villanos. Com sempre, el diccionari tampoc ens acompanya, perquè recull aquest vilà sense cap marca d’ús, i això dona carta blanca a estendre’l, sobretot als traductors automàtics. Ara bé, segons el diccionari vol dir “que és incivil i grosser”, més aviat rústic (per la mala fama dels de poble) que dolent. A més, en castellà passa exactament el mateix. Villano vol dir “ rústico o descortés” i també “ ruin, indigno o indecoroso”, però no “ (in a film, novel, or play) a character whose evil actions or motives are important to the plot”, és a dir, que, en anglès, té el significat específic del dolent. (La Fundéu té un article en línia de Xosé Castro, Aprenda espanglish en un santiamén, que diu: “ No diga «el malo de la peli» sino el villano, aunque se haga bueno al final”.)

Si els hem de contraposar: bons i dolents, àngels i dimonis, herois i malvats. Si van sols: dolents, miserables, pocavergonyes, bergants. En tenim per a tots els registres. En aquests temps de Procés és fàcil; de fet, costa mantenir el cap fred i no esplaiar-se en la sinonímia vil.

Tot plegat ens passa per aquesta mania de voler conservar la llengua. Ja se sap. El que separa els homes no són, com creia un adolescent Joan Puig i Ferreter, ni els mars ni les grans muntanyes. “ No, señor –li contesta el professor d’història natural–. Las lenguas. Cuando la humanidad sueña con un idioma universal, crear una barrera más con el catalanismo es una idiotez y una locura”. Més de 100 anys després, som al mateix lloc.