LA INVASIÓ SUBTIL

Neu nova, dubtes de sempre

En aquesta setmana blanca que s’acaba, ha tornat a ser protagonista “la màquina llevaneus ” i la neu que “no qualla ”. I això que a Barcelona no va caldre que quallés, perquè queia quallada (quina murga de pedretes!)

Doncs no em fa res, ho diré les vegades que calgui: ha de ser una màquina llevaneu o, senzillament, una llevaneu. Perquè neu és incomptable. No veiem pas neus a les muntanyes, oi? Bé, no ens enganyem, en realitat no és tan senzill. Bé que hi ha noies que es diuen Neus i el ieti és l’home de les neus... Sense oblidar la Blancaneu, que sense la essa (que és la traducció canònica) a molts els sembla extraterrestre. Tampoc ajuda a posar ordre entre tanta nevada que el DIEC2 ens digui que llevaneu tant pot ser un nom com un adjectiu, sense cap altra informació, cosa que ens porta a pensar que no és invariable en cap dels dos casos. Per tant, podem fer màquina llevaneu i màquines llevaneus, quan, intuïtivament, en aquest últim cas més aviat faríem invariable llevaneu, perquè el veiem més com un nom que fa d’adjectiu, com el fantasma o el dormitori de ciutats fantasma i ciutats dormitori. ¿Deu ser per això que la majoria de llibres d’estil i manuals recomanen fer màquines llevaneu?

Això podria ser una dèria més de corrector, d’acord, però no és un cas aïllat. Digueu-me desconfiada, però la tendència és a convergir amb el castellà. En principi, en català, quan el nom que forma el compost és una entitat que podríem considerar única ( cel, sol, món ) o és no comptable ( neu, aigua, fang ), quan el compost és singular va en singular. Però com que allà pluralegen més, aquí anem a remolc. Un gratacels, un paraigües, un parafangs... I com més s’assembla la nostra paraula a la seva, més tendim al plural. I, si no, per què se’n salven rodamon ( trotamundos se’n separa massa) i para-sol ( sombrilla no hi té res a veure)?

També és veritat que no sempre és fàcil determinar si els noms són comptables o no. Quan foc vol dir “despresa de calor” no es pot comptar. Però quan és sinònim d’incendi, sí. Per tant, hem de dir un tallafoc o un tallafocs? La normativa avala el primer. En canvi, la pobra Ventafocs no té ni singular. Escala de grisos servida, doncs.

El que fins ara era clar és que la neu, en català, no qualla (com sí que cuaja en castellà). La llet sí que es qualla o podem quallar-la. Si no, com podríem fer quallada (i mató i recuit... un altre dia discutim què és què)? La neu sempre havia agafat (si feia prou fred). També hi ha qui diu que pot prendre (tot i que potser és més natural que sigui el foc el que prengui, o una planta si arrela, oi?) Segur que dialectalment varia. I als parlars valencians sembla que està més arrelat aquest quallar com a “formar, la neu, una capa visible”, si no, el Diccionari normatiu valencià no l’hauria recollit. Ara bé, aquí encara té força i és més natural que la neu agafi, per això potser val la pena potenciar-ho. I no perquè estrictament quallar no vulgui dir solidificar-se, sinó perquè per utilitzar amb propietat una paraula no n’hi ha prou que tingui el significat que busquem, també hem de tenir en compte el context d’ús. Hi ha paraules que criden paraules. I el fet de combinar-les així o aixà és el que dona una idiosincràsia pròpia a cada llengua. És el que tècnicament s’anomenen concurrències lèxiques. Per què parem la taula i no la posem? Pel mateix motiu que donem consells i fem recomanacions i no al revés. Però mentre que en aquests últims exemples coincidim amb el castellà (i no tenim cap dubte ni vacil·lació en aquests usos), en el de la taula i la neu no, i ja la tenim armada.

Etiquetes