LA INVASIÓ SUBTIL

Les bretxes de l’artilleria econòmica

Bretxa salarial, bretxa digital, bretxa de pobresa... D’acord, cada dia n’hi ha més i es van eixamplant. ¿Però estem segurs que n’hem de dir bretxes? ¿O potser seria més nostrat dir-ne escletxes, com ens ha volgut corregir més d’un lector? Aquesta setmana, amb la proposta d’un prestigiós think tank britànic de donar una ajuda universal d’11.400 euros als 25 anys per reduir la bretxa generacional, han tornat els dubtes.

El primer que cal dir és que la bretxa és ben catalana, malgrat la llufa de castellanisme que porta penjada: coincideix amb brecha, i això la denigra irremeiablement. Però el cas és que no ve del castellà sinó del francès, de brèche, i ja està documentada en català al segle XVII. De fet, Joan Coromines diu que es va començar a utilitzar per la Guerra dels Segadors i es va estendre per la de Successió. Que un terme militar es colés al català amb motiu d’un conflicte bèl·lic és previsible, el que molts no tenen en compte a l’hora de defenestrar-la és que va penetrar alhora aquí i allà.

Ah, companys, la cosa és que d’escletxes allà no en tenen. “I si no ens volem fondre en ells, sempre és millor diferenciar-nos”, diuen alguns. Però a qualsevol preu? Des de quan una es cletxa és el mateix que una bretxa? Les escletxes són obertures estretes, petites, normalment entre dues peces que no ajusten bé. Una bretxa és una obertura que sol fer l’artilleria, pot ser més grossa o més petita, però sempre és hostil, i fa mal. Podem espiar per l’escletxa de la persiana, per exemple. I sí, l’escletxa també té sentit figurat, però res a veure amb una distància insalvable, sinó tot el contrari: obre la possibilitat per aconseguir alguna cosa... positiva! Aprofitar una escletxa legal, tenir una escletxa d’esperança, una escletxa de redempció.

Ara bé, que tinguem bretxes no vol dir que les distàncies entre generacions, entre sous d’homes i dones o entre els que tenen accés a les noves tecnologies i els que no, les hàgim d’anomenar per força així. Sens dubte és una possibilitat. I la idea la devien tenir primer en castellà. En català hem pujat al carro perquè també ens funciona, però no ho han fet en francès. Més amunt dels Pirineus, de la bretxa digital en diuen fractu re numérique. De fet, fa uns anys, aquí, més que de bretxa es parlava de fractura (si en fa de temps que lluitem contra la fractura social!), que curiosament també coincideix amb el castellà (i el francès) i ningú creu que sigui un calc, potser perquè sona més neutra, menys castissa. En anglès en diuen digital divide (el Termcat també recull divisió digital al costat de bretxa digital i fractura digital ), però, en canvi, per a les altres bretxes aprofiten el seu estimat gap (com els agrada recordar-te que hi ha un gap entre l’andana i el metro!).

Ja m’hauria agradat que, als meus 25 anys, hagués existit una ajuda universal. A algú d’aquesta edat (i a qualsevol que hi reflexioni una mica) li és difícil entendre per què tot està pensat perquè els jubilats estiguin coberts (i els jubilats es dediquin a estalviar: per fer què, em pregunto, ¿per deixar una bona herència quan ja no sigui tan necessària?) i res a ajudar els joves a pagar-se els estudis, emancipar-se o emprendre. Si són aquests joves els que finançaran les pensions, per què no facilitem que treballin i visquin dignament com més aviat millor? ¿Perquè són menys que els jubilats i, per tant, sumen menys vots? Quin sentit té que siguin els jubilats els que hagin de mantenir els joves? Res, que com va recollir el folklorista tortosí Joan Moreira, “bretxa obrida, plaça rendida”.

Etiquetes