Causes i efectes de l’incendi de Sant Roc

No n’hi ha prou amb fer inspeccions als quadres elèctrics i sancionar els usuaris que punxen la llum

Quan feia COU la meva mare em va convèncer per fer un voluntariat al barri de Sant Roc, a Badalona, al Centre Obert Sant Jaume. Era els divendres a la tarda, la qual cosa em generava tota mena de sensacions contradictòries, perquè mentre creuava la ciutat amb la línia groga visualitzava els meus amics de festa o al cine a Gràcia. Esclar que baixar del metro m’esvaïa el dubte: Sant Roc era un territori absorbent, commovedor. I em passava la neura en creuar la porta del centre. De tot el grup a qui els voluntaris ateníem, recordo perfectament el nom de tres criatures a qui ajudava a fer els deures, dutxava i donava el sopar. Eren tres germans, la petita dels quals devia tenir aproximadament l’edat que té ara la meva filla gran: sis anys. Recordo la impressió que em feia la seva olor. Poques criatures de Sant Roc tenien l’oportunitat de dutxar-se a casa, o de rentar la roba, o fer servir xampú de proteïnes revitalitzants. Jo ajudava l’equip docent fent fer els deures als infants, duent-los al parc, coordinant dutxes o preparant sopars amb els sobrants que alguna cadena de supermercats locals compromesa ens duien diàriament. I vivia la desigualtat molt abans de llegir-la o teoritzar-la.

Fa uns dies es va declarar un incendi al barri de Sant Roc, a deu minuts del centre on jo feia el voluntariat, i després vaig llegir a diversos mitjans que els Mossos d’Esquadra havien detingut sis persones acusades d’homicidi per imprudència greu, la qual cosa em va semblar un abús. En aquest colossal edifici d’uns cent vint habitatges, sense cap ornament, amb una façana mínima, sense cap comerç a la planta baixa, sense balcons, s’hi viu amb el mínim. Viure en aquestes edificacions fruit de l’emergència és duríssim a l’hivern: façanes sense aïllament, finestres que no tanquen i cap mena de sistema de calefacció homologada. De fet, una inspecció posterior a l’incident va detectar nombrosos casos de comptadors d’electricitat manipulats a Sant Roc i la companyia elèctrica hi ha detectat fins a 1.589 casos de “frau” elèctric. No justifico la punxada de la llum, però penso que les acusacions no resoldran res; no retornaran els morts a les seves famílies ni curaran les desenes de ferits.

Cal fer-se càrrec que els usuaris són víctimes, i és un abús condemnar-los per una desigualtat que ens interpel·la a tots

Sorprèn l’escassa repercussió d’un cas com aquest, i sospito que té a veure amb el lloc on ha passat. Sant Roc, esclar, ja se sap... ¿Hi ha cap pla de l’Àrea Metropolitana per refer aquests habitatges? No n’hi ha prou amb un pla d’inspeccions als quadres elèctrics i sancions als usuaris que punxen la llum. Perquè això és només la conseqüència de la precarietat generalitzada que assetja el territori. Un urbanisme vergonyós, amb edificis aïllats i flanquejats per l’autopista i el Trambesòs. Sense comerços a la planta baixa, sense oficines, sense ombres, sense patrimoni i, sobretot, sense barreja: aquí tothom hi viu en precari.

L’incendi era evitable? Hi ha prou literatura per haver creuat dades abans sobre la geolocalització de la pobresa energètica i la sobreocupació social de pisos. Una prevenció professionalitzada amb agents socials i bombers detectarà segur més casos com aquest per evitar que es repeteixin. Per tant, crec que cal fer-se càrrec que els usuaris són víctimes, i és un abús condemnar-los per una desigualtat que ens interpel·la a tots.

L’altíssim valor del litoral, que en té molt, ha de ser l’oportunitat per canviar l’estigma i la pobresa terriblement homogènia al barri

I ara què? Cal exigir visió i projecte. Fa unes setmanes vaig escriure un article sobre el territori de les Tres Xemeneies del Besòs, on explicava el procés participatiu que vol repensar el parc, les dotacions i els habitatges que han de refer el litoral badaloní. Mentrestant, empreses com Inditex van desembarcant al territori i van adquirint naus a preu de saldo amb l’esperança que l’entorn es requalifiqui. Em sembla molt bona notícia que la inversió privada s’interessi pel territori; de fet, sense el sector privat mai no es generaran recursos per revertir la pobresa crònica. Però cal fer pedagogia i estendre l’àmbit del projecte fins a Sant Roc. No és difícil repensar la primera línia de mar a tocar de Barcelona; gairebé qualsevol proposta funcionarà per l’escassetat de terrenys tan ben situats al litoral mediterrani. El que és un repte és fer que, amb l’operació, els habitants de Sant Roc puguin accedir a noves oportunitats laborals i viure en habitatges dignes.

Quan es va fer el Fòrum, tothom s’omplia la boca dels beneficis per a la Mina, tot i que els resultats disten molt de les promeses inicials. Els protagonistes de la transformació metropolitana han de ser aquests veïns de Sant Roc, a qui les asseguradores acusen ara d’imprudents. L’altíssim valor del litoral, que en té molt, ha de ser l’oportunitat per canviar l’estigma i la pobresa terriblement homogènia al barri. Els badalonins tenen la sort de viure prop del mar en una metròpoli desitjadíssima; l’urbanisme hauria de servir perquè sobretot ells se’n beneficiessin.