Dimarts 27 d'agost s'aprovava el projecte de llei d'acció exterior, amb el qual es pretén articular i potenciar la presència de Catalunya al món. Malgrat els esforços de la societat civil amb projecció internacional per construir i presentar després al Parlament un pacte nacional per a l'acció exterior, la seva participació en la redacció de la norma ha estat menystinguda. És una cosa semblant a fer una llei d'ocupació sense comptar amb els sindicats. Tot plegat, un símptoma més d'una nova etapa que segurament va començar el juny del 2012, quan un grapat d'entitats es van tancar a la seu de l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD) per reclamar un compromís en ferm perquè la Generalitat fes front als programes de cooperació aprovats per l'anterior govern.
Aquell moment va ser, probablement, un punt de no retorn, vist ara amb certa perspectiva. Les entitats que ens dediquem a treballar en qüestions de pau, drets humans i desenvolupament ho hem fet durant molts anys en una estreta col·laboració amb l'administració. La massiva mobilització de mitjans dels noranta perquè la cooperació esdevingués una política pública va donar els seus fruits durant la passada dècada, i la construcció d'aquesta política pública va generar un diàleg fluid, mai exempt de dissensió però amb la confiança que les administracions catalana i espanyola sempre anirien endavant, amb més o menys velocitat i encert.
En la croada general contra l'estat del benestar a què ha donat coartada la crisi, la cooperació ha esdevingut també un objectiu. I no és un tema purament de dretes i esquerres. En aquest any de camí pel desert hem vist com un govern poc subversiu com el de Cameron assolia el simbòlic 0,7% del pressupost dedicat a cooperació. Probablement no estarem d'acord en com es gasta les seves lliures el Foreign Office, però és evident que, allà, aquesta política pública no s'està desballestant.
De discutir el com, vam passar a discutir el què: algú havia fet números i la cooperació no mereixia ni sortir als fullets de campanya. Al novembre, just abans de les eleccions catalanes, vam plantejar una declaració i un acte públic per reivindicar la cooperació com a política pública, i centenars d'entitats s'hi van adherir, entre les quals col·legis professionals, sindicats i universitats. Setmanes després, el nou govern ens va demanar diàleg i col·laboració en un estrany exercici de funambulisme: d'una banda insistia en la nostra importància i que mai s'abandonaria la cooperació, i de l'altra ja havia començat a desenvolupar el Diplocat (el nou instrument per a la diplomàcia catalana) i la seva estratègia exterior sense comptar amb els que hi treballem a fora. Continuava la manca de compromisos per liquidar el deute amb les entitats, "que havia adquirit irresponsablement un altre govern". Però sí que hi havia marge per donar a conèixer arreu el procés de transició nacional, "perquè s'ha d'atendre al que demana la gent", ras i curt. No discutirem ara el ressò internacional que els catalans volen per al dret a decidir, però que s'aprovin les tournées dels responsables de l'ACCD per països com Guinea Conakry és, si més no, molt dubtós. I més si és amb objectius de promoció empresarial.
La confiança es va acabar de trencar: les pressions i falsedats amb què les entitats vam ser assetjades per modificar els convenis del 2010 ens van obligar a plantejar un procés judicial. A més, vam demanar la dimissió del director de l'ACCD, tot i que potser cal mirar més amunt. El Pla de Govern 2013-16 només esmenta la cooperació per indicar que cal tenir un pressupost. Zero també n'és un, i els acomiadaments no deixen d'encadenar-se en una ACCD minvant i cada cop amb menys sentit: fa poc un responsable sectorial em confirmava que havia estat reubicat com a tècnic d'un àrea geogràfica que pràcticament no coneixia.
Cal afrontar el nou escenari, evidentment. En un gest polític i de coherència, les federacions de pau, drets humans i desenvolupament s'han unit en una de sola. Malauradament, a aquesta assemblea internacionalista catalana se li gira feina a diari: conflictes com el de Síria, violacions dels drets de les dones al Congo o països sense llei d'aigua com el Salvador. És a això que ens referim quan parlem de cooperació, no a fer caritat en temps de bonança ni a buscar retorns econòmics quan hi ha crisi. La societat civil s'estima més destinar els 38 milions d'euros anuals que costa la missió militar espanyola a Mali que construir-hi un país just i una vertadera pau -en lloc d'una pau de nyigui-nyogui per protegir l'explotació de recursos naturals a mans europees-. O no?
Amb la llei d'acció exterior s'obre l'oportunitat de començar a fer les coses d'una manera diferent des de Catalunya, tot posant la justícia i l'equitat al capdavant dels nostres objectius com a societat. No ho desaprofitem.
