Mil·lenaristes i revisionistes

No ens ha de sorprendre que les crides a la unitat d’acció de l'independentisme resultin estèrils

Els primers cristians es van aferrar a algunes paraules que Jesucrist havia pronunciat en vida i que donaven a entendre el seu immediat retorn per imposar un canvi revolucionari al món, com per exemple “Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop” (Mt 4:17) o “No passarà aquesta generació sense que tot això hagi succeït” (Mt 24:34). En conseqüència, les primeres comunitats cristianes vivien amb el convenciment que un cataclisme còsmic era imminent, fins a l’extrem que algunes d’elles van deixar de treballar, actitud que sant Pau es va veure obligat a condemnar sentenciant “Si algú no vol treballar, que no mengi” (2Te 3:10). Va costar més d’un segle d’infructuosa espera que es passés d’una interpretació literal a una de simbòlica. 

La reforma protestant va portar a una revifalla de les visions “mil·lenaristes” (que és com ara denominem els que creuen en la immediatesa del cataclisme còsmic), sobretot perquè els seus líders utilitzaven una retòrica apocalíptica i transmetien un sentiment d’urgència. Luter no era mil·lenarista, però sí que ho era Thomas Müntzer, una figura prominent de la Reforma que va sumar-se a una revolta camperola perquè considerava que la fi del món era imminent i que era obligació dels creients ajudar Déu en el part d’una nova era. Luter, escandalitzat per la violència dels revoltats, va fer costat a les forces d’ordre, les quals van esclafar la protesta i, de passada, van executar Thomas Müntzer.

La doctrina marxista també va donar lloc a un debat entre ortodoxos i reformistes sobre el mètode i el ritme de l’adveniment del socialisme. Els primers (Rosa Luxemburg, Karl Kautski) defensaven que era necessària una revolució; mentre que els segons (Eduard Bernstein, Jean Jaurès) defensaven la superioritat d’un procés de reforma progressiva del capitalisme. La disputa va ser de tot menys amable, i el terme “revisionista”, aplicat a Bernstein, va esdevenir un insult clàssic entre els marxistes. Finalment, el moviment es va dividir entre dos bàndols irreconciliables que alguna dècada després s’enfrontarien a la Guerra Freda: els comunistes i els socialdemòcrates.

Els tres antecedents anteriors constitueixen només tres exemples, entre una multitud de casos, de com les  doctrines revolucionàries sovint divideixen els seus seguidors entre aquells que confien en el col·lapse immediat de l’estat de coses i aquells que creuen que prèviament és necessari un llarg esforç de transformació.

Tot això ve a tomb d’un lamentable fenomen que està vivint l’independentisme i que l’ha dividit en dos bàndols enfrontats, fins a l’extrem que Pedro Sánchez es pot permetre la broma (cruel, però encertada) de dir que “els independentistes no es posen d’acord ni per fer una vaga de fam”.

En un bàndol hi ha els que creuen que el procés d’independència serà llarg perquè exigeix “eixamplar la base” fins al punt que el referèndum esdevingui “inevitable”. Aquí trobem ERC, Òmnium i una part del PDECat. Per a ells, està clar que cal convèncer algun centenar de milers de catalans (i potser alguna cancelleria europea), cosa que passa per governar i pactar.

En el bàndol contrari hi ha els que creuen que el procés podria ser curt (de fet, que ja ho hauríem aconseguit) si l’esforç fos prou intens, perquè l’estat espanyol pot col·lapsar en qüestió de mesos. No estic interpretant: així m'ho han manifestat diverses persones de pes. En aquest bàndol hi ha Waterloo, la Crida, l’ANC, la CUP i una part del PDECat. Per a Arran, aquest convenciment es pot expressar amb el lema “21-D tombem el règim”; per als promotors de la Crida, comprometent-se a dissoldre’s un cop s’assoleixi la independència.

Dissortadament, i com en tots els antecedents històrics, les relacions entre els dos bàndols són difícils, fins a l’extrem que fa pocs dies un dels ideòlegs del segon va escriure, referint-se al pensament de Junqueras (no a ell físicament), com una “peça que ha capturat el Regne d’Espanya”. Es tracta d’una expressió que Lenin hauria pogut utilitzar referint-se a Bernstein (Bernstein havia estat marxista ortodox, però va passar a qüestionar aquesta ortodòxia, i molt particularment la doctrina de la fi ineluctable del capitalisme; Lenin li va dedicar una furibunda crítica a la seva obra 'Què fer?').

No ens ha de sorprendre, doncs, que les crides a la unitat d’acció resultin tan estèrils. La desavinença només pot resoldre’s de dues maneres: o bé l’Estat, efectivament, s’ensorra, o bé passa prou temps sense que ho faci. Puc estar equivocat, però molt em temo que anem cap a la segona opció, i només desitjo que adonar-se'n no prengui tant de temps com va prendre la conversió dels comunistes.