“De todas las historias de la Historia”

Que el règim del 78 acabi bé és molt, molt difícil

MIQUEL PUIG
MIQUEL PUIG

“De todas las historias de la Historia / sin duda la más triste es la de España, /
porque termina mal [...] a menudo he pensado en [...] otra España / en donde sí que importa un mal gobierno” (Jaime Gil de Biedma, 1962)

La setmana ens ha aportat dues notícies (potser tres) que cal relacionar: el pacte PP-PNB per revaloritzar les pensions i la ignominiosa caiguda de Cifuentes (i potser la sentència de la Manada).

Comencem per les pensions. A Espanya, de moment, les pensions dels jubilats es paguen amb les contribucions dels treballadors en actiu. Fins al 2010, el sistema tenia excedents, que es van anar acumulant fins a generar una guardiola de 66.800 milions d’euros. Aquests fons estaven destinats a fer front al dèficit previst al llarg de l’hivern demogràfic que produiria la jubilació dels nascuts entre el 1955 i el 1975. La crisi iniciada el 2008 va generar una sequera de contribucions que ha eixugat la guardiola quan l’hivern demogràfic encara no ha començat. Per fer-hi front, el govern Zapatero va promoure (contra el PP) una reforma que allargava l’edat de jubilació progressivament fins als 67 anys, i el 2013 el govern Rajoy va promoure (contra la resta de partits) una segona reforma que, 'de facto', reduïa progressivament el valor adquisitiu de les pensions en fer que creixessin com a màxim un 0,25%.

Com que els anys 2014, 2015 i 2016 els preus van baixar, les pensions es van seguir revaloritzant. Ara bé, el 2017 els preus van pujar gairebé un 2%, per la qual cosa un augment del 0,25% l’1 de gener del 2018 suposava, de fet, una reducció de les pensions de l'1,7%.

Com és sabut, les mobilitzacions dels jubilats van aconseguir que el govern accedís a revaloritzar la majoria de pensions –les més baixes– un 3%, i ara acaba de pactar amb el PNB, a canvi del seu suport a la tramitació dels pressupostos, que la resta es revaloritzaran amb la inflació. Aquestes decisions impliquen no només que el 2018 l’Estat haurà de destinar més de 2.000 milions d’euros més a pensions que el que estava previst, sinó, i sobretot, que la reforma del 2013 està morta i que, per tant, el dèficit anual del sistema anirà creixent fins a assolir una quantitat que la ministra Baños diu desconèixer però que deu ser de l’ordre del 2% del PIB d’aquí vint anys.

El PP (i potser l’Estat) ha perdut la legitimitat política com a conseqüència de la corrupció i de la supèrbia

D’una manera o altra, els comptes públics hauran de fer front a aquest dèficit, però es tracta d’uns comptes que ja estan molt estressats. En primer lloc, pel deute. De moment, els interessos es poden pagar perquè són baixos, i el pes del deute baixa lentament perquè el PIB creix més de pressa que els interessos; ara bé, els interessos tendiran a créixer perquè així ho ha decidit el Banc Central Europeu, i el PIB s’alentirà quan s’esgotin les reserves d’aturats qualificats (la indústria ja experimenta moltes dificultats per trobar personal), perquè el creixement espanyol és de baixa productivitat: es creix perquè treballa més gent, no perquè es treballi cada cop millor.

L’única manera de vèncer l’ofec progressiu seria augmentar la productivitat, però això exigiria (a més d’apujar el salari mínim molt significativament) invertir en ensenyament i en R+D. Quant? De l’ordre d’un 1% del PIB addicional en cada un dels dos conceptes (el dèficit respecte dels països centreeuropeus encara és superior).

Entre una cosa i una altra, Espanya hauria d’apujar la pressió fiscal (el pes dels ingressos públics) l’equivalent a entre el 4% i el 5% del PIB. És molt? Depèn de com es miri. L’any 1980 la pressió fiscal era del 29%; deu anys després era del 38%, i s’ha mantingut al voltant d’aquest valor fins avui. El PP considera que s’hauria de seguir quedant en aquesta xifra perquè són millors els impostos baixos que els alts, però, d'altra banda, als països centreeuropeus (excepte Suïssa, que no té, entre altres coses, sanitat pública), la pressió fiscal se situa entre el 44% (Països Baixos) i el 54% (França).

Ara bé, per apujar la pressió fiscal cal legitimitat política, i em temo que el cas Cifuentes (i potser el cas Manada) posen en relleu que el PP (i potser l’Estat) l’ha perdut com a conseqüència de la corrupció i de la supèrbia.

Ciutadans no defensa la pujada d’impostos (“Abaixarem 2 punts l’IRPF”, diu la seva web), però si pren el relleu del PP s’hi veurà obligat, i tindrà al seu favor la legitimitat de les urnes i l’absència d’escàndols, però hauria de recordar que el catalanisme polític es va activar (i, a la llarga, va acabar amb el règim de 1875) com a conseqüència d’una pujada d’impostos (per eixugar el deute generat per la Guerra de Cuba) que la població catalana va considerar il·legítima perquè ja era conscient del dèficit fiscal.

El futur no està escrit, però que el règim del 78 acabi bé és molt, molt difícil.