Sobre estratègia

Si el judici segueix les passes de la instrucció, les sentències els acabaran explotant a les mans

Una persona l’opinió de la qual respecto molt em manifesta que l’independentisme ha comès un error estratègic colossal enfrontant-se amb l’estat espanyol. Estableix un paral·lelisme amb el que va cometre el govern japonès declarant la guerra als EUA. Segons sembla, les actes de les seves sessions mostren com el gabinet va estar considerant durant un any les possibilitats d’èxit d’un enfrontament simultani amb les potències colonials europees a l'Àsia (França, la Gran Bretanya i Holanda), aleshores subjugades per Alemanya, i la d’un atac per sorpresa a la flota americana dins de Pearl Harbour. La conclusió de les anàlisis es va decantar per la segona opció, cosa que va justificar l’atac.

Ara bé, el govern no va fer-se la pregunta que, a la llarga, resultaria ser la decisiva: si el Japó estava en condicions de guanyar una guerra als EUA.

El meu interlocutor conclou que, com que Catalunya no està en condicions de guanyar una guerra a l’estat espanyol, no hauria hagut d’enfrontar-s’hi.

No estic d’acord amb aquest paral·lelisme. És evident que Catalunya no pot “guanyar una guerra” a l’estat espanyol, però crec que aquesta no és la pregunta rellevant, perquè del que es tracta no és de vèncer l’estat espanyol sinó d’obligar-lo a triar entre la democràcia i la sacralitat de la seva integritat territorial.

La batalla a la llarga és cultural: guanyarà qui hagi convençut els que no són nacionalistes que la seva proposta és millor

Per al nacionalisme espanyol (com per a tants altres) la integritat territorial és sagrada, és a dir, està per sobre de la voluntat popular. Ho diu explícitament la Constitució en el seu article segon: “La Constitució es fonamenta [!] en la indissoluble unitat de la Nació espanyola”. Ara bé, és evident que qualsevol sacralitat és contrària al principi democràtic de la sobirania popular: des del punt de vista legal, la vida del 'nasciturus' deixa de ser sagrada en el moment que l’avortament se sotmet a votació. Mentre el consens sobre la sacralitat és ampli, el conflicte no emergeix. És només quan el consens es trenca que les societats han de realitzar el dolorós exercici de triar, i el consens només es trenca quan algú (les sufragistes britàniques, els independentistes indis, els antiesclavistes, els avortistes, els partidaris del suïcidi assistit...) s’ho proposa i té prou força, habilitat i paciència per fer impossible que la societat segueixi mirant cap a una altra banda. El que es proposa l’independentisme és fer aflorar aquest conflicte i, tal com van les coses, em sembla que està començant a sortir-se amb la seva.

El meu interlocutor em respon que, si aquesta és l’estratègia, el seu fracàs és també inevitable, perquè li sembla evident que, si no pot eludir el dilema, l’estat espanyol sacrificarà la democràcia a la integritat; és a dir, que recorrerà –com sempre– a la solució autoritària.

No hi estic d’acord. Que ho faci em sembla probable, però no segur. Espanya és un estat democràtic en una regió democràtica, i li costarà sacrificar aquesta posició.

És indubtable que fins ara l’Estat va en la línia autoritària, com posa de manifest la irregularíssima instrucció de les causes contra els líders independentistes. Ara bé, aquestes mateixes accions també estan posant de manifest que els costos en termes de reputació internacional són potencialment alts, i si el judici segueix les passes de la instrucció (i tot sembla indicar que així serà), les sentències li acabaran explotant a les mans.

Les democràcies consolidades han enviat a la presó activistes de tota mena de causes que avui considerem respectables (la prohibició de l’esclavitud, la independència de l’Índia, el vot femení, el sindicalisme...). Els hi haurien deixat si els seus seguidors haguessin afluixat. Com que no ho van fer, avui aquells expresidiaris són figures venerades (Gandhi té un monument davant del Parlament britànic!). Que l’estat espanyol mantingui a la presó uns líders independentistes només posa de manifest que la seva causa exigeix tenacitat.

La 'guerra', doncs, no ha fet sinó començar i en aquesta fase es lliura als tribunals de justícia, on l’Estat porta comesos errors molt greus. A la llarga, la 'guerra' es pot guanyar, que vol dir que s’acabi aconseguint que es doni veu als catalans en un referèndum acordat i vinculant.

Òbviament, que l’Estat, arribat el moment, opti per la solució democràtica no garanteix la independència de Catalunya. Significa només que l’Estat haurà triat ser com Suècia, com Dinamarca, com el Canadà o com el Regne Unit, i, com ells, supeditar la seva integritat a les urnes, però els dos últims casos demostren que, si l’Estat defensa bé la seva proposta, pot guanyar. Per això, si en aquesta fase la batalla és legal, a la llarga és cultural: guanyarà qui hagi convençut els qui no són nacionalistes que la seva proposta és millor.

Etiquetes