25/02/2017

Trump, Brexit i la paradoxa de la immigració

3 min

Restringir la immigració ha estat un dels principals arguments que expliquen la inesperada victòria del Brexit (juny 2016) i la de Trump (novembre 2016). En el cas americà, l’actual president proposava en el seu programa controlar estrictament la immigració amb el fi de millorar els salaris i assegurar que els llocs de treball s’ofereixen en primer lloc als treballadors americans. En el cas britànic, la promesa de més control s’aplicaria sobre la immigració de la UE. En tots dos casos fer populisme és fàcil: els immigrants prenen llocs de treball als nacionals, amb l’afegit (en el cas americà) que la deslocalització d’empreses també priva de llocs de treball els locals. Anem a pams.

Imaginin-se per un moment que l’estat espanyol decidís actuar en la mateixa línia, restringint el flux immigratori i expulsant els entre 1 i 2 milions d’immigrants il·legals que sembla que hi ha. Suposant que tots estiguessin treballant i que d’avui a demà els fessin marxar a tots, Espanya té, malauradament, més del doble de desocupats que aquesta xifra, concretament 4,5 milions de persones per ocupar els llocs vacants. Si en una capgirada de cervell el Sr. Rajoy fes fora tots els estrangers regulars (2 milions), encara quedarien persones desocupades. Una situació com aquesta a Trump li donaria per practicar un populisme més exacerbat del que ja practica.

Als EUA, on la immigració il·legal s’estima en 12 milions de persones, la taxa d’atur es xifra en el 4,8% de la població activa, una de les més baixes del món desenvolupat i assimilable, de fet, a la “plena ocupació”. El mercat laboral nord-americà, a més, està en fase d’expansió, com ho mostra el fet que en els darrers 5 anys (2012-2016) s’hi han estat creant entre 1,5 i 2,5 milions de nous llocs de treball cada any. Això totalitza 11,5 milions de nous empleats des del 2012. En aquest context, el Sr. Trump acaba de prometre que es fixa com a objectiu crear-ne 25 milions més en els propers 10 anys, per arribar als 177 milions de treballadors. Els experts no han trigat a argumentar-li que demostra ignorància, perquè un dels pocs i principals recursos que tindria el país per aconseguir-ho seria augmentar exponencialment la taxa d’activitat de gent més gran. Però aquest recurs no té prou recorregut. L’única manera d’aconseguir el seu objectiu és... augmentant (i de manera espectacular) la immigració.

En el desig de crear tants milions de llocs de treball el Sr. Trump compta amb la relocalització de fàbriques als EUA, per passar a produir allí, per exemple, els 200 milions d’iPhones que ven Apple ella sola. Però resulta que ni el país està preparat per a una manufactura com aquesta totalment globalitzada, ni els val la pena fer-ho pel poc valor afegit de la manufactura (el valor és en altres parts del telèfon)... ni tenen prou gent. D’altra banda, a títol merament personal, no deixa de sorprendre que ell, que preconitza frenar la immigració i prioritzar els treballadors americans, faci justament el contrari en les seves empreses, com ara Mar-a-Lago i altres llocs de vacances a Florida, on pràcticament tothom que contracta per fer de cambrers, cuiners i personal de neteja són estrangers.

El Regne Unit, amb la promesa de controlar la immigració europea, tampoc no es queda enrere. El Brexit ha descansat més en l’emoció que en l’objectivitat de les dades. Més de 3 milions d’europeus (no britànics) que hi han arribat des del 1995 es troben davant la incertesa laboral. Tal com indiquen un treball recent de Wadswoth i d’altres (London School of Economics), els immigrants europeus són més joves, més educats, estan disposats a treballar més i són menys reivindicatius que els britànics. Els autors no troben evidència que aquest flux de persones hagi fet augmentar l’atur (actualment al 4,8%, com als EUA), ni tampoc que estigui relacionat amb la caiguda dels salaris després del 2008. Per acabar-ho d’adobar, paguen més impostos que el que costen a l’estat del benestar. Les empreses britàniques ja han començat a denunciar que els cal mà d’obra comunitària. Si restringeixen la immigració, els llocs els hauran d’ocupar britànics; ara bé, en una situació de plena ocupació com l’actual: 1) voldran fer-ho?, 2) podran fer-ho (estan prou formats)?, i, en cas afirmatiu a les qüestions anteriors, 3) a quin preu estaran disposats a fer-ho?

La immigració ha vingut per quedar-se, malgrat que Trump i el Brexit s’hi manifestin en contra. Les seves economies no podrien viure sense.

stats