Griso i la dona de la cara negra

La testimoni no compleix el més mínim requisit perquè pugui ser considerat periodisme

En l’obsessió diària d’'Espejo público' per explicar l’adoctrinament a les escoles catalanes, dilluns Susanna Griso entrevistava una senyora misteriosa: “Hablamos con una madre que denuncia adoctrinamiento en el colegio de sus hijos”. Només es veia una silueta negra a contrallum. No s’identificava el seu físic i tenia la veu distorsionada. La van batejar com a ‘Núria’ (ben català) advertint que era un nom fals. Tampoc van concretar la localitat ni l’escola dels seus fills. “Núria ha querido hablar con nosotros porque dice que no le sorprende el caso de los nueve profesores de Sant Andreu de la Barca”. La dona, amb total consciència del que s’estava mostrant en pantalla, va comunicar: “Quiero pedir perdón por salir así. Lo hago por mis hijos, para que no tengan problemas”. I Griso li va dir: “Haces muy bien en protegerlos”, i va precisar que la dona misteriosa no havia interposat cap denúncia als jutjats per evitar represàlies contra els seus fills. La dona va dir allò d'“Estoy muy nerviosa”, tal com marquen els tòpics de l’escenificació mediàtica dels testimonis anònims. A continuació va apuntar: “Es que esto es muy complicado porque escucho el retorno y no estoy acostumbrada”. Ves per on, la dona d’incògnit, nerviosa, temorosa i poc avesada a aquests tràngols sí que dominava l’argot televisiu i sabia quin terme específic es fa servir a la professió per definir la repetició amb retard de la teva pròpia veu a l’orellera. A continuació va explicar que als seus fills, des de petits, les mestres ja no els deixaven jugar en castellà al pati. “Pero lo que a ti te tiene verdaderamente traumatizada es lo que sucedió el 2 y el 17 de octubre”, li va dir una col·laboradora. La dona estava alarmada: “Les decían que votar era normal, que eso era democrático y que no entendían que eso estuviera prohibido. [...] Les dijeron que los policías eran unos hijos de puta y que los que piensen distinto «que se jodan»”. I aquí van tallar la connexió.

La testimoni no compleix el més mínim requisit perquè pugui ser considerat periodisme: ni identitat, ni localitat, ni escola, ni denúncia. Només una cara negra explicant el melodrama que tan agrada a 'Espejo público'. No hi ha cap prova de la veracitat d’aquest testimoni. Ni una sola dada que es pugui contrastar. L’excusa de protegir uns fills serveix per portar a la pantalla una història sense cap rigor professional però que posa en dubte desenes de milers de professionals de l’educació a Catalunya. Susanna Griso va donar-li credibilitat informativa. Va acceptar ser còmplice d’aquesta mala praxi periodística, de l’absència absoluta de dades, per fer un espectacle miserable només pel rèdit de desprestigiar un sistema educatiu. És el que convenia ara per reforçar l’acusació contra l’institut de Sant Andreu de la Barca. Ja ho saben, a 'Espejo público' no calen proves, dades, ni rigor: només una cara tapada i que la Susanna Griso t’entrevisti amb to compungit.